Zuccherini: el digestiu definitiu

Tot just s'acaben dies de festa on segurament algun dia copiós s'haurà fet (bé, no com per Nadal, però alguna coseta segur que haurà caigut). I un cop acabat el cafè, sempre hi ha algú que decideix porta els licors. Tots hem sentit a dir que els licors ajuden a digerir, ja sigui orujo, patxaran, limoncello o aromes de Montserrat. Però és cert?

Doncs bé, tot i que no hi han estudis concloents... sembla ser que hi ha més mite que realitat. De fet, més aviat és al contrari: l'alta gradació alcohòlica dels licors pot irritar les parets de l'estómac i fins i tot dificultar la digestió. Una altra cosa es que l'amargor o acidesa de la beguda pugui donar una sensació d'alleugeriment, i de fet per aquest motiu durant segles s'han considerat digestius, però per desgràcia no ens podem escudar en motius digestius a l'hora de pendre'ls... Ho haurem de fer senzillament perquè ens agrada.

El que avui us porto... Bé, és una cosa especial. Molts no n'haureu sentit mai a parlar. Tots tenim en ment alguns licors italians: el limoncello, la grappa, el Frangellico, el Montenegro, el Disaronno o si coneixeu una mica més el mirto o la Sambucca... Però segurament no coneixeu els zuccherini. Bé, de fet no es tracta de cap licor, sino de terrossos de sucre immersos en alcohol. Alcohol de 96º.

Si, ho heu llegit bé. Alcohol de 96º. Etanol quasi pur. Molta atenció, però, amb l'alcohol: ha de ser "de boca", ni se us acudeixi usar l'alcohol "de curar". Perquè? Doncs perquè l'alcohol de curar es desnaturalitza, és a dir, s'hi afegeix algun component per a que no sigui apte pel consum humà. Típicament s'afegeix clorur de benzalconi, que és exageradament amarg i pot ser tòxic. Perquè és fa això? Doncs per a que no es consumeixi. I per tant, no es consideri una beguda alcohòlica i no porti imposts especials. Així que per a fer la recepta dels zuccherini haureu d'anar a una bodega i comprar alcohol de boca, pagar tots els imposts corresponents i marxar a casa plorant (una ampolla de 1 L sol rondar els 35€...). Recalcar que l'alcohol ha de ser de 96º, si useu de gradació menor (per exemple, orujo de 40º) el sucre se us dissoldrà en la major quantitat d'aigua de l'alcohol usat.

Els zuccherini es fan de la següent manera: es tenen terrossos de sucre sota alcohol durant un mínim d'un més, juntament amb aromes per donar-los-hi gust. Els més típics són d'anís (i els que us explicaré en la recepta), però se'n poden fer de llimona, menta, nabius, canyella... Per a consumir-los, es mengen sols (no exagereu, que són molt forts!) o s'afegeixen al cafè. Si són massa per vosaltres, podeu cremar part de l'alcohol abans de començar.

Per acabar, una petita història sobre la meva relació amb els zuccherini: fa 8 anys vam anar a passar les vacances de Semana Santa al nord d'Itàlia a casa del meu amic Vittorio, l'autor de receptes d'aquest blog com és ara el meu meravellós tiramisú. El diumenge de Pascua van convidar-nos al dinar familiar a tots els amics que érem; venien també amics de la familia. Una d'elles portava els zuccherini, una recepta familiar que va fer les delícies de tots els presents. I que va provocar que tots els convidats catalans acabéssim fent la croqueta pel fantàstic jardí de casa Vittorio.

Temps: 10 minuts de preparació + 1 mes de maceració

Ingredients
-Terrossos de sucre
-Alcohol de boca de 96ºC
-Anís estrellat

Elaboració
-El primer que ens farà falta és un pot amb tancament hermètic, amb goma. És important que entri la menor quantitat d'aire possible durant la maceració per evitar que es dissolguin els terrossos.

Negroni Sbagliato: la penicil·lina cocteleril

Tots hem sentit parlar de la història del descobriment de la penicil·lina: el doctor Fleming, que investigava com lluitar contra els estafilococs, un tipus de bacteris. El nostre benvolgut doctor era una mica el típic científic despistat i es va deixar unes plaques de Petri obertes mentre se n'anava de vacances, allà l'any 1928. Després de passar un més d'agost amb la família a la platja (pressuposo que menjant paella i bevent sangria) va tornar al laboratori i, oh sorpresa, les plaques estaven plenes de fongs pero no quedava ni un maleït bacteri. Per casualitat havia descobert la penicil·lina, però a més de ser un home afortunat li hem donar el crèdit d'haver-se adonat del fenomen, en lloc de llençar les plaques a la brossa sense més.

35 anys després, a principis dels 60, un altre error va portar a la creació del tercer còctel que us presento avui: el Negroni Sbagliato (o el que amb català seria el Negroni equivocat). Ara ens traslladem al Milano dels anys de la Dolce Vita, fins al Bar Basso de la capital lombarda, on el barman Mirko Stoccheto, mentre preparava un Negroni, es va equivocar i va afegir cava brut en lloc de ginebra. Com es pot confondre una ampolla de ginebra amb una de cava, és un tema que deixarem per un altre dia (tot sembla indicar que o ja portava un parell de negronis a sobre o algú el va distreure a mitja preparació...). Però el fet es que va crear un còctel deliciós, a mig camí entre el Negroni i l'Spritz, menys alcohòlic i intens que el primer però més gustós que el darrer. Uno opció fantàstica per iniciar un bona vetllada. Gaudiu-lo!

Per a una persona

Temps: 5 minuts

Ingredients

Per a cada Negroni Sbagliato

-1 part de vermut (3 cL)

-1 part de Aperol (3 cL)

-1 part de cava (3 cL)

-gel

-mitja rodanxa de taronja

Elaboració

-En un got baix (si voleu el podeu posar una estona al congelador) afegim el gel (millor glaçons petits, si en teniu).

Negroni: l'aperitiu bomba

Ja entenc el que penseu... Sí, l'spritz és molt bo, però avui tinc ganes d'una cosa més intensa... Doncs permeteu-me presentar-vos el còctel italià més difús mundialment: el Negroni. Us aviso, no és una broma. És molt bo, equilibrat però molt intens, on és nota la forta càrrega alcohòlica que porta. No ens enganyem, és un aperitiu amb el que s'ha d'anar amb compte si no voleu acabar cantant "Desde Santurce a Bilbao...", "No te vayas de Navarra..." o "Hi ha una parada de xurros al carrer Borrell cantonada amb Urgell".

Quin és l'origen del Negroni i del seu nom? No, no és pas pel seu color vermell intens, quasi marronós, si no que és en honor del seu creador (o co-creador): el comte florentí Camillo Negroni. El nostre benvolgut comte, al ser un noble benestant que no tenia massa que fer, no tenia massa feina a fer i es passava les tardes al Caffè Casoni, a tot just 5 minuts de la catedral de Santa Maria del Fiore. Cap allà l'any 1919/1920 (no està del tot clar) va arribar a la conclusió que el còctel de moda, l'americano (una barreja de vermut i bitter rebaixat amb soda) era per titafredes. Ell era un home de veritat, un "pecholobo", i va proposar-li amb seu cambrer, Fosco Scarselli, que li afegís una mica de ginebra en lloc de soda, en honor a les seves recents vacances londinenques. Per acabar-ho de reblar, hi van posar mitja rodanxa de taronja per tal de no confondre'l amb altres begudes mundanes. Així va néixer aquest aperitiu en un local que, avui en dia, encara està obert, sota el nom de Caffè Giacosa i regentat pel dissenyador Roberto Cavalli...

I ara, sense més dilació, us deixo amb aquesta petita bomba deliciosa...

Per a una persona

Temps: 5 minuts

Ingredients

Per a cada Negroni

-1 part de vermut (3 cL)

-1 part de Campari (3 cL)

-1 part de ginebra (3 cL)

-gel

-mitja rodanxa de taronja

Elaboració

-En un got baix amb gel (millor glaçons petits, si en teniu), afegir la ginebra. Jo uso un got de xupito amb mesurador que em va de conya! Sobre la ginebra, jo uso Tanqueray (perquè és la que tinc a casa...), però qualsevol London Dry Gin us pot anar bé. No me'l feu amb gin Xoriguer que l'espatllareu! Guardeu-lo per a fer pomada ;)

Spritz: Aperitivo all'italiana

Ara portaveu dies sense saber res de mi, eh... He estat molt enfeinat! Fi de vacances, visites... Per compensar-ho, avui us porto una recepta per ajudar-vos a passar aquest calorós diumenge de setembre: l'spritz.

Avui en dia suposo que ja haureu tots provat algun cop l'spritz. Aperol s'ha gastat els quartos abundantment per fer publicitat de la recepta, val a dir que amb força èxit: a la majoria de locals una mica al dia de Barcelona podeu trobar aquest aperitiu de to tarongenc. Pel que respecta a mi, vaig tenir la sort de descobrir-lo abans no fos massa mainstream: durant el meu Erasmus a Bologna era un dels còctels habituals durant l'aperitiu, per molt que la recepta provingués d'una altra zona d'Itàlia...

L'origen aquest cop és força més clar que en altre preparacions. Totes les dades indiquen que l'spritz es va originar a la regió del Veneto durant la dominació dels Habsburg, al segle XIX. Els soldats austríacs destinats a la regio van començar a adoptar l'hàbit de veure vi a les osterie, però els semblava massa fort pel seu paladar. Per tant, cridaven "Spritzen!" (una cosa així com "ruixada") al propietari, que el que feia era allargar el vi blanc amb aigua amb gas. Sí amics, l'spritz originalment era una mena de "tinto de verano", el vi amb "graciosa" de tota la vida... Força menys glamurós, no? Un cop arribats els feliços anys vint es va començar a "tacar" l'aperitiu amb diferents tipus de bitter, donant lloc a la recepta actual. Com de tantes coses, existeixen milers de variants, però la que us porto avui és una de les més clàssiques. Jo faig servir el cava semisec ja que és el més semblant al prosecco que es pot trobar fàcilment (o a un preu raonable). No useu un cava brut o brut nature o us sortirà massa amarg (la diferència és la quantitat de sucre afegit durant l'elaboració)!! I ara, a gaudir de la recepta!

Per a una persona

Temps: 5 minuts

Ingredients
Per a cada Spritz:
-3 parts de cava semisec o prosecco
-2 parts d'Aperol
-1 cop de sifó
-gel
-mitja rodanxa de taronja

Elaboració
-En un got amb gel, afegir el prosecco (o cava semisec) fins a aproximadament la meitat. Si preferiu, els primers cops podeu mesurar les quantitats per tal d'ajustar millor.