Pasta allo scoglio: alegria, que és Festa Major

Bé, xiquets, avui toca treure la cavalleria: el plat perfecte per causar impacte. Ja sigui una festa assenyalada, una celebració important o un sopar en el que voleu conquerir a algú, l'explosió de sabor mariner deixarà a tothom encantat. Us aviso que porta feina i que no és precisament barat, però el resultat valdrà la pena.

La pasta allo scoglio o ai frutti di mare és, bàsicament, pasta amb marisc i mol·luscs. Típicament es fa amb pasta llarga (spaghetti, linguine) però jo prefereixo fer servir la calamarata i aprofitar aquest format per donar-li un toc especial al plat. Elegiu el format que preferiu, poseu una ampolla de Chardonnay a la nevera i prepareu-vos a gaudir d'un vetllada memorable.

Per a dues persones

Temps: 2 hores + 1 hora (mínim) purgant les cloïsses

Ingredients

-200 g de calamarata (o pasta llarga si ho preferiu)

-250 g de cloïsses
-250 g de musclos
-200 g de calamars mitjans
-6 gambes
-2 escamarlans

-150 g de tomàquets cherry
-1 dent d'all
-100 mL de vi blanc
-julivert fresc
-sal
-oli

Elaboració

-Déu n'hi do amb els protagonistes d'avui! Cloïsses i musclos gallecs, gambes de Palamós, escamarlans del Delta, calamars de platja... L'ocasió s'ho valia i avui ens els hem gastat! 😋

Pasta amb radicchio, speck i nous: entre Heidi i la Serenissima

Buff, quants conceptes només en el títol... Potser comencem explicant-nos una mica, no?

El radicchio és una varietat de la xicoria, que és el nom amb que la trobareu normalment a la verduleria, tot i que en algunes està amb el nom italià per no confondre-la amb altres xicories, com és ara la xicòria espàrrec (que, curiosament, a Itàlia se'n diu xicòria catalana...). La xicòria és una hortalissa de fulla de color vermell intens amb les venes blanques, de la que històricament se'n feia el cafè de xicòria que es prenia durant la postguerra. Té un sabor fortament amarg que es perd en gran part durant la cocció; tot i això no desapareix del tot, quedeu avisats! Després no vull queixes! A Itàlia són particularment consumides i apreciades les varietats de Chioggia, Verona i Treviso, totes elles ciutats de la pretèrita Serenissima Repubblica di Venezia.

Per la seva part, l'speck és un embotit típic de la part tirolesa d'Itàlia i n'és una de les coses més famoses, juntament amb jodel, la Heidi i la senyoreta Rottenmeier. És fa amb part de la cuixa del porc i, un cop curada, es fuma, el que vindria a ser una mena de "pernil fumat". Tot i ser típicament tirolès, es produeixen embotits semblants a Alemanya, a la zona de la Selva Negra (Schwarzwälder Schinken). Tot i que no és excessivament difícil de trobar (al tendes de productes italians o al Corte Inglés en venen), podeu substituir-lo a la recepta per pernil de tota la vida si us costa de localitzar o bé no us agrada el gust fumat en el menjar.

Sobre les nous no m'esplaiaré, ja us vaig fer un post sobre la masovera :) Només dir.vos que serviran a donar un toc crocant a la recepta. Amarg, fumat i cruixent... Qui s'hi pot resistir?

Per a dues persones

Temps: 25 minuts

Ingredients

-1 radicchio (xicòria vermella)

-150 g de speck (o pernil, si no en teniu)

-200 g de pasta curta (jo he usat elicoidali, un cosí de les penne)

-1 escalunya
-25 g de nous triturades
-sal
-oli

Elaboració

-Aquí teniu els protagonistes de la nostra recepta d'avui.

Spaghetti amb carxofes i rossellones: connexió mitològica

Us he explicat diversos cops que m'encanten les carxofes. El que potser no us he deixat clar es que també adoro la mitologia. Que tal fer un plat d'agermanament mitològic?

Cloïsses, escopinyes, rossellones, navalles... Tot són mol·luscs bivalves de l'ordre dels veneròids. Us diu res el nom? Efectivament, recorda a Venus, la deessa romana de l'amor, la versió llatina de l'Afrodita grega. Deessa divertida i interessant, és coneguda no només perquè es passava per la pedra a tot Déu (i mai més ben dit) si no també per tenir un naixement la mar d'interessant: Cronos, el menor del fills d'Urà, va decidir tallar els genitals del seu pare amb una falç de sílex. Quan els testicles van caure al mar va néixer Afrodita de l'espuma que van generar, la qual va ser portada fins a terra ferma (a l'illa de Xipre) sobre una conquilla. Us resulta familiar l'imatge? Segurament esteu pensant en "El naixement de Venus", l'obra mestra de Sandro Botticelli, on justament apareix la deessa tapant-se com pot les vergonyes mentre arriba a terra ferma. Si sou per Firenze, feu una visita Gli Uffizi, paga la pena.

Hem vist que les rossellones, una de les protagonistes del dia, estan íntimament relacionades amb la mitologia. I les carxofes? Ja us vaig explicar la història de Cynara, la ninfa que Zeus va convertir en carxofa per... no se, perquè és el que Zeus feia amb les amants. Bon profit i gaudiu d'aquesta relació entre dues belleses de l'antiguitat.

Per a dues persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-2 carxofes

-250 g de rossellones

-200 g de spaghetti

-50 mL de vi blanc
-1 gra d'all
-sal
-oli

Elaboració

-Farem servir spaghetti de la marca Rummo (una de les meves preferides) però podeu usar altres pastes llargues: linguine, vermicelli, bavette... Abans de començar la recepta, com sempre que treballem amb algun tipus de cloïsses, les hem tingut una hora en aigua per a purgar sorra.

Linguine amb salsa de nous: tornant del mercat el dijous

Oh lai la, la masovera, la masovera, oh lai la, la masovera se'n va al mercat! Avui és dijous. I el dijous la masovera compra nous! Així que... que pot fer la nostra masovera un dijous amb les nous que ha comprat? Més coses segurament que el podrà fer el dilluns...

Doncs la nostra amiga masovera podria fer moltes coses: pa de nous, ratafia, crumble, brownie, una picada diferents... però en canvi farà una recepteta de pasta ràpida i fàcil, que us farà llepar els dits si no sou al·lèrgics a aquest fruit sec. Així que prepareu-vos a degustar un primer plat amb tot l'àcid linoleic que podeu desitjar.

Per a dues persones

Temps: 20 minuts

Ingredients

-80 g nous pelades

-100 g de ricotta

-180 g de linguine

-pebre negre

Elaboració

-El primer que farem serà picar les nous que la masovera ha comprat. Ho farem amb l'accessori picador del nostre minipimer o similars (que el senyor Braun tampoc em paga per a fer publicitat).

Pasta amb carxofes i bacó: presentacions innecessaries

Últimament les publicacions són més escasses que el bons partits del Barça. Ho sé però es que porto un mesos terribles, a veure si aquesta Setmana Santa puc revertir-ho! I per compensar-ho us porto un monogràfic (qui sap si el primer de diversos) sobre la reina de l'hivern que ens està a punt d'abandonar: la carxofa o escarxofa (un exemple claríssim de les reminiscències de l'article salat en el català estàndard, com estisores, estovalles o estenalles... Sento l'incís, però l'etimologia m'apassiona!).

A Itàlia diuen que la carxofa és el regal dels déus. Més concret de Zeus, que segons sembla va ser qui la va crear. Desconeixíeu la història? Bé, es bastant típica: un dia que Zeus donava voltes per les illes gregues va veure una noia de nom Cynara que es veu que estava bastant per sucar-hi pa i li va proposar de portar-se-la a l'Olimp per a que li fes d'amant (no se d'on treia el temps aquest bon home per a tantes amants...). El fet es que la bella Cynara, quan portava un temps a l'Olimp, es va començar a enyorar del mar i la mare i va decidir fer una escapadeta per visitar-la. Quan Zeus se'n va adonar va muntar en còlera (una mica prototip del mascle heteropatriarcal) i va decidir convertir-la en una carxofa. Gratuït? Per descomptat. Però és el que passava amb els Déus grecs: a la mínima et convertien en una planta o animalet per coses tan banals com espiar una deessa banyant-se... 

Personalment m'encanten les carxofes. I a qui no? Per això començo amb aquest una serie de post sobre plats amb carxofes, per a que reflexioneu i saliveu tot l'any que torni a ser temporada de carxofes. Començarem amb una pasta amb carxofes i bacó, que segur que us semblarà deliciosa. Bon profit!

Per a dues persones

Temps: 45 minuts

Ingredients

-2 carxofes

-200 g de bacó fumat

-1 escalunya

-1 gra d'all

-180 g de pasta curta (si te forma de conquilla o similar millor que millor)

-50 mL de vi blanc

-oli

-sal

-pebre

Elaboració

-En una paella, posarem un raig d'oli i el gra d'all. El daurarem a foc suau.

Fideuà de ceps: de La Safor a la Val di Taro

Coneixeu l'origen de la fideuà? Conta la llegenda que va sorgir en els anys 30 en l'embarcació d'uns pescadors de Gandia, la capital de la comarca valenciana de La Safor. Es veu que normalment menjaven arròs a banda però el patró era molt golafre i se'l fotia quasi tot, pel que als mariners gairebé no els en tocava gens. Per intentar que al patró no li vingués tan de gust i que la resta de tripulants poguessin dinar alguna cosa, el cuiner va decidir canviar l'arròs per fideus. Desgraciadament, la idea no va funcionar: al patró li va agradar encara més la fideuà que l'arròs, pel que la resta de tripulants va seguir passant gana... Poc a poc, la fideuà es va anar fent popular i va acabar sent un plat típic de les terres de l'Ebre i gran part de Catalunya.

Avui, però, us porto una variant del plat: una fideuà de ceps. Per mi es tracta d'un gran exemple de mestissatge, unint un plat tan casolà com la fideuà amb uns bolets tan italians com els ceps. Que els ceps també es consumeixen, i molt, a Catalunya? És clar, però la popularitat del cep a Itàlia és suprema (de fet, sovint quan parlen de funghi es refereixen directament als ceps). En canvi a Catalunya difícilment cap bolet pugui superar la popularitat del rovelló/pinetell (que no és ben bé el mateix, per molt que sovint es confonguin). Particularment apreciats per les terres transalpines són els Porcini procedents de la Val di Taro, una vall dels Apenins de la província de Parma, que són els que usarem per aquesta recepta. Cal fer bon ús dels regals dels sogres! :)

Per a 4 persones

Temps: 1 hora i mitja més el temps d'hidratació.

Ingredients

-30 g de ceps secs

-300 g de fideus del nº2

-1 ceba dolça

-1 gra d'all

-2 fulles de llorer

-1 raig de conyac

-oli

-sal

Elaboració

-Mireu quin bé de Déu de ceps secs!

Quiche d'espinacs: Popeye's way

Si he d'escollir una hortalissa de fulla, sens dubte triaré els espinacs. Els trobo boníssim, versàtils i a sobre es veu que són molt sans. No pel mite de que porten molt ferro (que ja us vaig desmentir), si no que es veu que contenen molta fibra i vitamina A. Per cert, com tants altres aliments els van introduir els àrabs procedents d'orient fa més de mil anys i en principi es feien servir només com a planta medicinal. Potser d'aquí 5 segles es faran estofats de paracetamol i ibuprofé 😂

Pel que fa a la quiche, ja us vaig parlar de com fer-la anteriorment, així que avui anirem una mica més de cara a barraca, comentant principalment les particularitats de la quiche d'avui. Bon profit!

Per a 4 persones

Temps: 1 hora i 30 minuts

Ingredients

-1 fulla de massa brisa
-3 ous

-2 manats d'espinacs frescos (aproximadament 500 g)

-30 g de mantega

-100 g de formatge emmental

-100 mL de nata líquida

-sal

-pebre

-nou moscada

Elaboració

-Aprofitant que estem a principis dela temporada d'espinacs, n'hem comprat un parell de manats.

Pappardelle al ragù: tornar a Bologna

Crec que ja us he explicat algun cop que vaig estar d'Erasmus a Bologna. Va ser segurament la millor experiència de la meva vida, tot sumat. També va ser un lloc de descoberta culinària. Un dels llocs on més anàvem era la Osteria dell'Orsa. A cinc minuts de la universitat i obert tant al migdia com a la nit, era un fantàstic lloc on, en llargues taules de fusta, t'asseies al cantó de desconeguts (estudiants, homes de negocis, turistes, families amb nens...) i demanaves un jarra de vi de la casa i un dels plats del dia, que solia incloure tot el ventall de cuina tradicional bolognesa: tortellini, lasagne, tagliatelle al ragù... Justament d'aquest darrer plat us parlaré avui.

Recordeu que us vaig mostrar com preparar el ragù? Doncs avui us explicaré com usar-lo. Tot i que el ragù a Bologna tradicionalment s'ha agermanat amb les tagliatelle, jo avui usaré pappardelle, una mica més amples i que recullen més salsa. A més, aquest dia a la tenda no vaig trobar tagliatelle, o sigui que no tenia elecció 😂. Espero que us agradi!

Per a dues persones

Temps: 5 minuts (un cop bullir l'aigua)

Ingredients

-180 g de pappardelle

-150 g de ragù fet a casa

-passata di pomodoro (en cas que sigui necessari)

-Parmigiano tot just ratllat

Elaboració

-Veieu quina preciositat de pasta vaig trobar? Unes pappardelle amb ou Rummo fantàstiques. ideals per combinar amb el nostre ragù.

Ragù: l'autèntica salsa bolonyesa

Avui parlarem d'un dels puntals de la cuina italiana: el ragù, allò que fora de la península itàlica es sol conèixer com a salsa bolonyesa. Atenció, no us deixeu enganyar per la típica imatge de les pel·lícules americanes, on veiem un italioamericà amb samarreta imperi i un gruixut bigoti devorant un plat d'espaguetis amb salsa de tomata i mandonguilles de carn: el ragù és molt més que carn amb tomàquet... I el seu propi nom indica perquè...

"Ragù" sona certament poc italià, veritat? Això és degut a que deriva del francès ragoûter, que vindria a ser com "obrir la gana". I es que el ragù, que conceptualment no deixa de ser un estofat de carn picada, originalment es menjava com a segon plat (era un plat típic de militars o mariners) i no és fins al segle XIX que comença a ajuntar-se amb la pasta. De ragù n'hi han dos variants bàsiques: alla bolognese i alla napoletana. La diferència principal es que en la versió napoletana es fa amb trossos més grossos de carn que després es poden retirar i menjar com a segon plat (això ho feien els meus companys de pis de Foggia durant el meu Erasmus a Bologna, la seva versió familiar era amb pollastre de corral). En el ragù alla bolognese (del que us parlaré jo) la carn es troba picada finament, típicament de porc i/o vedella. Però si volteu per Itàlia trobareu ragù de tot tipus de carns; jo n'he menjat de senglar, de llebre, de cabirol, de cèrcol... 

Avui, però, us porto la recepta del ragù que fa ma sogra. Es tracta d'un típic ragù emilià, amb vedella i tocino, tot i que segurament trobareu tantes receptes com famílies. Ah! Les quantitats són abundants (de fet només de carn crua ja n'hi ha més d'un quilo...), així que tot el que no useu al moment, el fiqueu en un tupper i cap al congelador! 

Temps: 4 hores

Persones: per a aproximadament 1,5 kg de ragù

Ingredients

-3 pastanagues mitjanes

-200 g de bacó no fumat

-3 copes de vi negre

-1 ceba dolça gran

-500 g de vedella (tall rodó d'espatlla o similar)

-1 L de brou de carn

-2 vasos de llet sencera

-3 trossos d'api pelats

-500 g de tocino (secret o altra carn magra)

-60 g de concentrat de tomàquet

-300 g de salsa de tomata (si pot ser passata, millor que millor)

-2 fulles de llore

-4 grans de ginebró

-sal

-oli

-pebre

Elaboració

-Pelar la pastanaga, l'api i la ceba i triturar-ho tot finament. Jo ho faig amb la picadora del mini-pimer, vigilant que la ceba no faci massa aigua.

Pasta amb salmó i vodka: el retorn dels 70'

Sí, ho heu llegit bé. Vodka. Vodka en un plat de pasta? No és que m'hagi tornat completament alcohòlic, el que passa es que us porto un primer sorprenent que us transportarà a la década de Grease, Saturday Night Fever,el punk i la música disco: els 70. Durant aquells anys aquest primer plat ho va petar bastant, sobretot a nivell americà. Així que si teniu ganes d'un dinar nostàlgic, poseu-vos els vostres pantalons acampanats de cintura alta, una samarreta ben ajustada, pentineu-vos un bon tupé, poseu de fons els Jackson 5 i prepareu-vos aquest primer plat que us portarà a la dècada que va cambiar el món. I no patiu, que la recepta d'avui és facileta... Easy as one, two, three ;)

Per a 2 persones

Temps: 25 minuts

Ingredients
-140 g de pasta curta
-50 g de mantega
-1 escalonya
-100 g de salmó fumat
-100 mL de crema de llet
-20 mL de vodka
-sal

Elaboració
-En una paella fondre la mantega a foc baix, vigilant que no es cremi.

Penne panna e pancetta: la falsa carbonara

Quantes vegades us heu trobat, per aquest móns de Déu, que la pasta alla carbonara que us anunciaven no era pas el que us han servit? O encara més, us han dit el famós "és que aquí la carbonara la fem així..."? Us imagineu que aneu a un restaurant, demaneu paella, i en lloc d'arròs la fan amb fideus? Us indignaríeu, no? Per molt bona que sortís.

Doncs això és una mica el mateix. La "carbonara amb crema de llet" a Itàlia és coneix com a "Panna e pancetta", i és una salsa excel·lent per si mateixa. A més, té l'avantatge de ser facilíssima i rapidíssima de fer, ideal pel dia que arribeu tard a casa i voleu menjar ja. Us deixo amb la recepta!

Per a dues persones

Temps: 25 minuts

Ingredients

-160 g de pasta

-200 g de Bacó en tires

-150 mL de crema de llet

-sal

-pebre

-oli

Elaboració

-Dorar el bacó en una paella, amb un fil d'oli, durant uns cinc minuts. Remenar constantment per tal de no cremar-lo.

Quiche de bacó i xampinyons: un pastís salat bo a qualsevol hora

Us agrada la quiche? A mi personalment molt. I a més té l'avantatge de poder-se menjar calenta o freda, el que la fa extremadament versàtil, ideal quan vols tenir alguna cosa preparada per menjar quan tornes de treballar.

Per si algú no la coneix, farem 5 cèntims del què és una quiche. La quiche és un pastís salat francès, originari de la regió de la Lorena (a cavall entre França i Alemanya), i consisteix bàsicament en una barreja d'ou i làctics fornejada sobre una massa brisa. La recepta més tradicional, la quiche lorraine, incorpora tan sols una mica de cansalada o bacó. Jo n'he provat tant a Paris com a Strasbourg i, personalment, no m'acaba de fer el pes... La trobo massa densa i pesada, prefereixo la versió que faig jo a casa :)

La que us porto avui és una de les més comuns a casa i incorpora bacó i xampinyons, però podeu posar gairebé el que vulgueu. En futures entregues us portaré altres versions, a veure quina us agrada més! ;)

Per a 4 persones

Temps: 1 hora i mitja

Ingredients

-1 fulla de massa brisa

-250 g de xampinyons

-250 g de bacó

-100 g de formatge emmental

-100 g de nata líquida

-3 ous

-1 gra d'all

-oli

-sal

-pebre

-nou moscada

Elaboració

-Primer de tot caldrà preparar els xampinyons. Tallem el peu terrós i els netegem per immersió en aigua, fregant-los amb el dit si cal per eliminar fragments de terra. Cal eliminar qualsevol rastre de terra que tingui.

Risotto de carbassa i salvia: Benvinguts a la tardor

Ja som a la tardor! Aquest migdia hi hem entrat de ple. Bé, tècnicament va se ahir, però com encara no he anat a dormir compto que no he canviat de dia. Us he de confessar que la tardor és la meva estació preferida, gastronòmicament parlant. Temps de castanyes i de bolets, de raïm i de carabasses, de magranes i de pera blanquilla, on comença a fer fred i ve de gust plats calentons. I si combinem els aliments de temporada amb una preparació calentona, tenim una fantàstica manera de començar la tardor. Per això avui us introdueixo en el meravellós món del risotto.

El risotto és, conceptualment, el contrari de la paella. Un es vol que quedi cremós, l'altre "suelto". A un s'afegeix el brou poc a poc, a l'altre tot de cop. Un es remena constantment, l'altre es deixa quiet tota l'estona. I tots dos fans servir arrossos diferents: mentre que per la paella elegirem arròs Calasparra o Bomba, pel risotto és imprescindible que useu un arròs midonós com Arborio o Carnaroli (o altres varietat més difícils de trobar com Vialone Nano o Baldo). Així que paelleros del món, oblideu (temporalment) tot el que heu aprés i prepareu-vos per endinsar-vos en l'univers del risotto.

Per a dues persones

Temps: 50 minuts

Ingredients

-150 g d'arròs carnaroli o arborio

-1 escalunya

-150 g de carbassa

-1 L brou vegetal

-1 vas de vi blanc sec

-60 g de mantega

-4 fulles de sàlvia fresca

-30 g de parmesà ratllat

Elaboració

-El primer que farem serà fondre la meitat de la mantega en el fons de l'olla que usarem. Principiants de la cuina amb mantega: la mantega és fon a temperatura molt baixa, si no la cremareu.

Espinacs a la crema: l'engany per fer-te menjar verdura

Suposo que com la majoria de vosaltres, de petit no era massa de menjar verdures de fulla... Però a casa volien que en mengéssim, sobretot espinacs (irònicament mon pare odia el espinacs i no en menja mai...), que es veu que porten molt ferro... FALS! És un mite basat en un error... I el fet es que un químic alemany, que es va dedicar a calcular la quantitat de ferro present en alguns aliments, va equivocar-se a l'hora de posar la coma en la quantitat, fent que els 1,7 mg/100 g reals (de l'ordre de la mongeta verda, per exemple) es convertissin en 17 mg/100 g... Tot i que als anys 30 ja es va detectar l'error, el mite sobre el ferro dels espinacs encara continua, i al juntar-lo amb les imatges de Popeye menjant espinacs i salvant l'Olivia d'en Brutus, doncs ja teníem el mite creat...

Però la veritat és que el truc dels espinacs a la crema va funcionar i ara la veritat és de les verdures que més m'agraden :) Així que us porto aquest clàssic casolà per a que vosaltres també els gaudiu!

Per a dues persones

Temps: 45 minuts

Ingredients

-250 g d'espinacs ja nets (si els compreu frescos amb terra i tot agafeu-n'hi el doble, més o menys)

-100 g de gambes pelades

-1 gra d'all

-100 mL de crema de llet

-oli

-sal

-pebre

Elaboració

-Bullir els espinacs ja nets durant tres o quatre minuts. Si són bruts netegeu-los bé de terra abans. Si feu servir espinacs congelats podeu obviar la fase d'ebullició.

Malloreddus con salciccia, pomodoro e zafferano: Sardegna a casa vostra

Avui us porto un dels meus primers plats de pasta preferits. Un primer plat 100% sard en el qual el safrà comparteix protagonisme amb els malloreddus o gnocchetti sardi, un tipus de pasta que és gran part de la gràcia del plat. Recordeu el que parlàvem de com el tipus de pasta no és una decisió trivial? Per mi en aquest adquireix una importància enorme, ja que es tracta d'una pasta molt petita, de la mida dels trossets de salsitxa o més petits, el que proporciona una sensació fantàstica al menjar-la. Espero que la gaudiu molt!

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients
-180 g de gnocchetti sardi (o malloreddus)
-150 g de salsitxa
-1 pot de tomàquet pelat d'uns 400 g
-25 g de concentrat de tomàquet
-200 mg de safrà mòlt
-1 escalunya (o mitja ceba dolça)
-1 dent d'all
-1 vas de vi blanc
-1 rajolinet d'anís (opcional)
-oli
-sal
-pebre
-Parmigiano ratllat

Elaboració
-Picar finament l'escalunya (o la ceba si no disposeu d'escalunya) i l'all. Sofregir-les.

Calamarata: calamars i pasta, una combinació màgica

Calamarata… Mmmm… Una de les meves pastes preferides. I no només perquè sigui l’especialitat de ma sogra! Es tracta d’una salsa amb calamars frescos saltejats a la paella amb tomàquet fresc per lligar-ho tot, obtenint una pasta amb un fantàstic sabor de mar.

Una de les claus del plat és el format de pasta. La calamarata és una pasta originària de la zona de Napoli amb una forma que recorda a les anelles de calamars. Aquesta pasta pot ser difícil de trobar; bones alternatives a ella poden ser els paccheri o les mezze maniche, o fins i tot els tortiglioni. Sempre pasta tipus “macarró” gran (per entendre’ns). Tingueu en compte que aquest tipus de pasta sol quedar sempre molt al dente, podeu deixar-la un minut més del que us diu el productor de la pasta, pero per molt que allargueu la cocció sempre quedarà el cor dur. Però no patiu, que això no us privarà de gaudir d’aquesta meravella de pasta!

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-300 g de calamars mitjans

-200 g de calamarata o pastes grans substitutives

-150 g de tomàquets cherry

-30 g de concentrat de tomàquet

-50 mL de vi blanc

-2 dents d'all

-julivert fresc

-oli

-sal

 

Instruccions

-Primer de tot cal seleccionar els calamars a usar. Uns calamars de platja d'uns 15 cm de llarg són l'ideal. Si no ho han fet a la peixateria, eliminar la ploma i l'interior del calamar i rentar-los bé per eliminar tota la sorra.

 

Vichyssoise: la crema de l’estiu

Com va la calor? Molt dura? Potser un plat fresquet anirà bé per fer-la més soportable…

Avui us porto la recepta de la vichyssoise, segurament la crema freda més famosa del món. Tot i tenir un nom tan francés, aquesta crema de porro sembla ser que va ser inventada a l’hotel Ritz de Nova York… Això sí, ho va fer un cuiner francés nascut prop de Vichy, que en honor a la ciutat veïna de la seva vila natal li va posar el nom. Com veureu, es un sopa freda de porro, patata i ceba i no, no porta rata… ;-) Gaudiu-la!

Per a 4 persones

Temps: 1 hora de preparació + un mínim de 3 hores de repòs

Ingredients

-6 porros

-2 patates (aproximadament 300 g)

-2 cebes

-1 litre de brou de pollastre

-75 g de mantega

-250 mL de llet

-200 mL de crema de llet

-nou moscada

-cibulet

-sal

-pebre

 

Instruccions

-Per començar prepararem les verdures. Picar la ceba ben petita i tallar el porro a rodanxes. Tallar la patata a trossos petits.

 

Arròs negre: el secret és al sofregit

Bon diumenge a tots!

Fa tot just una setmana us portava la recepta del fumet de peix i al dia següent una fantàstica manera com usar-la: la paella. Avui us porto una alternativa igualment gustosa: l'arròs negre. Si ens fiquem a simplificar, l'arròs negre vindria a ser una paella amb tinta. Amb tinta de sípia, ja que tot i que en català es parli sempre de "tinta de calamar", la que es fa servir normalment és de sípia. Entre altres coses perquè té una bossa més gran i més manejable. Els italians van directament al gra i parlen de "nero di seppia", tinta amb la que fan, recordem-ho l'única pasta de colors que esteu autoritzats a menjar.

Em sento particularment orgullós d'aquesta recepta, ja que a partir "d'embrutar" la paella amb tinta he anat evolucionant la preparació, on hi han menys ingredients però més potenciats, i on el sofregit de ceba fet a foc lent adquireix una importància cabdal. L'únic que encara tinc pendent és que no sempre aconsegueixo aquell aspecte quitranós que tan m'agrada en l'arròs negre, i això que ho he provat tot. Si algú té un secret, que no dubti en comentar-lo!

Per a 2 persones

Temps: 1 hora i 45 minuts

Ingredients

-1 sípia gran

-200 g de cloïsses

-6 gambes o llagostins

-180 g d'arròs bomba

-1 ceba de Figueres gran

-2 fulles de llorer

-1 gra d'all

-1 raig de conyac

-600 mL de fumet de peix

-oli d'oliva

-sal

Instruccions

-En primer lloc, deixarem les cloïsses tota la nit (o com a mínim una parell d'hores) en abundant aigua salada, per a que acabin de purgar tota la sorra que puguin portar. Si en veiem alguna que flota, amb la closca trencada o que s'obre completament la descartem, ja que deu ser morta.

Tortiglioni con Asparagi, Gamberetti e Zafferano: el millor de cada casa

Hola a tots!

Ara portava un parell de dies desaparegut...Però no patiu, ja torno a ser aquí! I per fi de vacances!! :)

L'estrella del plat d'avui és el safrà. Una de les espècies mediterrànies per excel·lència i que incomprensiblement hem deixat gairebé relegat com a colorant de la paella... I sovint ni això... I això que el safrà català era el més apreciat del món en èpoques medievals i la espècies més consumida... Però no ens sabem vendre... Si tinguéssim la mentalitat dels italians hi hauria safrà Made in Catalonia per tot el món, però com som com som, no el comprem ni nosaltres... Per cert, potser heu sentit a dir que el safrà és l'or vermell i que és més car que l'or de veritat... Bé, he fet una petita cerca i... tot i que es poden trobar safrans super ultra premiums a 60€/g, el de bona qualitat sol oscil·lar entre 3-5€/g, mentre que l'or, cotització d'avui, va a 39,65€/g... Un altre mite que cau. ;)

Parlant de la recepta, el d'avui és una mena de mar i muntanya, agafant ingredients bons de cada terreny. Unirem els olorosos espàrrecs (un altre dia us explica d'on ve la olor) i les sempre apetitoses gambes, amb el safrà que ho embolcalla, aromatitza i colora tot. Us llepareu els dits!

Per a dues persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-150 g de pasta curta

-200 g d'espàrrecs

-100 ml de nata líquida

-100 g de gambes pelades

-200 mg de safrà mòlt

-oli

-sal

Procediment

-El primer que caldrà fer és eliminar la part blanca dels espàrrecs. Com saber on tallar? Molt fàcil. El secret és arquejar els extrems fins que l'espàrrec es trenqui, deixant-nos separada la part a llençar de la part a cuinar.

-Podeu veure la diferència entre el espàrrecs tallats i sense tallar. Un cop separada la cua dels espàrrecs, netejar bé amb aigua.

-El següent que farem serà separar la punta dels espàrrecs i reservar. Això ho farem així perquè les puntes son més delicades i si les tenim massa a la paella es desfaran totes... Així que farem un mètode alternatiu :)

-Tallar les cues dels espàrrecs en rodanxes. Si es desitja es poden pelar abans, però jo prefereixo que no ja que queden més consistents.

-Saltejar els espàrrecs tallats en una paella amb oli. Fer-ho a foc alt i tot remenant freqüentment durant uns 3-5 minuts, fins que veiem que els espàrrecs estan a mig coure. Salar.

-Ara afegir les gambes i saltejar tot junt durant uns 3 minuts més. Si useu gambes congelades assegureu-vos de que estiguin ben descongelades, o deixaran anar molt aigua que allargarà la cocció. Mentrestant, posar les puntes dels espàrrecs al microones a potència màxima durant 1 minut.

-Afegir les puntes dels espàrrecs a la paella i saltejar un parell de minuts.

-Afegir la crema de llet. Mentrestant, bullir la pasta al dente en abundant aigua salada.

-Afegir el safrà i remenar bé. Si useu safrà en brins millor tritureu-ne una part us costarà que desprengui tot els seu color i aroma.

-Coure la salsa durant un parell de minuts. Mireu quin color groc intens tan bonic que té!

-Barrejar bé la pasta amb la salsa i ja ho teniu. Bon profit!

Spaghetti alle vongole: Vedi Napoli e poi muori!

Heu estat mai a Napoli? És una ciutat increïble. Brutalment contrastada. Esglésies esplèndides com Santa Chiara o Santa Maria Assunta (amb miracle de liqüefacció de la sang de San Gennaro inclòs), unes catacumbes interminables, els millors mosaics de Pompei o una escultura tan superba com el Cristo Velato contrasten amb la deixadesa més suprema en el mateix museu arqueològic (muntat per Indiana Jones pare i no remodelat des de llavors), carrers on les vídues i els vells estan asseguts a la fresca vigilant tothom qui passa, motos amb quatre ocupants sense casc, caos circulatori i carrers tan bruts com els de Pamplona si l'Osasuna hagués guanyat la Champions en ple San Fermín. Tot amenitzat per parades amb granissats de llimona excelsos, figures de pessebre excepcionals i venedors de pizza fritta. Sí, heu llegit bé. Un dels plats típics és una calzone que en lloc de fer al forn es fregeix... Això si que és Mangia a Napoli e poi muori!

Nosaltres hi vam estar ara fa un any amb uns amics i, la veritat, encara no sé si em va encantar o em va disgustar... Em passa una mica com amb Neymar, encara no he decidit si me'l vull vendre o es mereix que li fem un temple (o una pàgina a Facebook, you know what I mean ;-) ). Cal, però, visitar Napoli i després jutjar. Quan hi aneu, el que heu de tastar sí o sí són uns Spaghetti alle Vongole (o 'O vermiciello 'a vongole, que en diuen ells). I quan torneu a casa us morireu per fer aquesta recepta a familiar i amics, descobrint que, amb la pasta, una de les coses que hi va millor és el peix i marisc. Disfruteu d'aquest trosset de la Campania que us porto avui.

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts més el temps de purga de les cloïsses

Ingredients

-500 g de cloïsses (del tipus que vulgueu, com de major qualitat siguin més bo serà el plat)

-125 g de tomàquets cherry

-200 g de spaghetti

-sal

-oli

-julivert fresc (opcional)

Procediment

-La nit abans (o com a mínim durant un parell d'hores) deixar les cloïsses en aigua salada per tal que expulsin tota la sorra. Rentar-les bé sota aigua freda per eliminar qualsevol resta de sorra. Si se'n veu alguna morta (perquè flota, perquè s'obre i no es torna a tancar...) llenceu-la.