Pasta allo scoglio: alegria, que és Festa Major

Bé, xiquets, avui toca treure la cavalleria: el plat perfecte per causar impacte. Ja sigui una festa assenyalada, una celebració important o un sopar en el que voleu conquerir a algú, l'explosió de sabor mariner deixarà a tothom encantat. Us aviso que porta feina i que no és precisament barat, però el resultat valdrà la pena.

La pasta allo scoglio o ai frutti di mare és, bàsicament, pasta amb marisc i mol·luscs. Típicament es fa amb pasta llarga (spaghetti, linguine) però jo prefereixo fer servir la calamarata i aprofitar aquest format per donar-li un toc especial al plat. Elegiu el format que preferiu, poseu una ampolla de Chardonnay a la nevera i prepareu-vos a gaudir d'un vetllada memorable.

Per a dues persones

Temps: 2 hores + 1 hora (mínim) purgant les cloïsses

Ingredients

-200 g de calamarata (o pasta llarga si ho preferiu)

-250 g de cloïsses
-250 g de musclos
-200 g de calamars mitjans
-6 gambes
-2 escamarlans

-150 g de tomàquets cherry
-1 dent d'all
-100 mL de vi blanc
-julivert fresc
-sal
-oli

Elaboració

-Déu n'hi do amb els protagonistes d'avui! Cloïsses i musclos gallecs, gambes de Palamós, escamarlans del Delta, calamars de platja... L'ocasió s'ho valia i avui ens els hem gastat! 😋

Pasta amb radicchio, speck i nous: entre Heidi i la Serenissima

Buff, quants conceptes només en el títol... Potser comencem explicant-nos una mica, no?

El radicchio és una varietat de la xicoria, que és el nom amb que la trobareu normalment a la verduleria, tot i que en algunes està amb el nom italià per no confondre-la amb altres xicories, com és ara la xicòria espàrrec (que, curiosament, a Itàlia se'n diu xicòria catalana...). La xicòria és una hortalissa de fulla de color vermell intens amb les venes blanques, de la que històricament se'n feia el cafè de xicòria que es prenia durant la postguerra. Té un sabor fortament amarg que es perd en gran part durant la cocció; tot i això no desapareix del tot, quedeu avisats! Després no vull queixes! A Itàlia són particularment consumides i apreciades les varietats de Chioggia, Verona i Treviso, totes elles ciutats de la pretèrita Serenissima Repubblica di Venezia.

Per la seva part, l'speck és un embotit típic de la part tirolesa d'Itàlia i n'és una de les coses més famoses, juntament amb jodel, la Heidi i la senyoreta Rottenmeier. És fa amb part de la cuixa del porc i, un cop curada, es fuma, el que vindria a ser una mena de "pernil fumat". Tot i ser típicament tirolès, es produeixen embotits semblants a Alemanya, a la zona de la Selva Negra (Schwarzwälder Schinken). Tot i que no és excessivament difícil de trobar (al tendes de productes italians o al Corte Inglés en venen), podeu substituir-lo a la recepta per pernil de tota la vida si us costa de localitzar o bé no us agrada el gust fumat en el menjar.

Sobre les nous no m'esplaiaré, ja us vaig fer un post sobre la masovera :) Només dir.vos que serviran a donar un toc crocant a la recepta. Amarg, fumat i cruixent... Qui s'hi pot resistir?

Per a dues persones

Temps: 25 minuts

Ingredients

-1 radicchio (xicòria vermella)

-150 g de speck (o pernil, si no en teniu)

-200 g de pasta curta (jo he usat elicoidali, un cosí de les penne)

-1 escalunya
-25 g de nous triturades
-sal
-oli

Elaboració

-Aquí teniu els protagonistes de la nostra recepta d'avui.

Spaghetti amb carxofes i rossellones: connexió mitològica

Us he explicat diversos cops que m'encanten les carxofes. El que potser no us he deixat clar es que també adoro la mitologia. Que tal fer un plat d'agermanament mitològic?

Cloïsses, escopinyes, rossellones, navalles... Tot són mol·luscs bivalves de l'ordre dels veneròids. Us diu res el nom? Efectivament, recorda a Venus, la deessa romana de l'amor, la versió llatina de l'Afrodita grega. Deessa divertida i interessant, és coneguda no només perquè es passava per la pedra a tot Déu (i mai més ben dit) si no també per tenir un naixement la mar d'interessant: Cronos, el menor del fills d'Urà, va decidir tallar els genitals del seu pare amb una falç de sílex. Quan els testicles van caure al mar va néixer Afrodita de l'espuma que van generar, la qual va ser portada fins a terra ferma (a l'illa de Xipre) sobre una conquilla. Us resulta familiar l'imatge? Segurament esteu pensant en "El naixement de Venus", l'obra mestra de Sandro Botticelli, on justament apareix la deessa tapant-se com pot les vergonyes mentre arriba a terra ferma. Si sou per Firenze, feu una visita Gli Uffizi, paga la pena.

Hem vist que les rossellones, una de les protagonistes del dia, estan íntimament relacionades amb la mitologia. I les carxofes? Ja us vaig explicar la història de Cynara, la ninfa que Zeus va convertir en carxofa per... no se, perquè és el que Zeus feia amb les amants. Bon profit i gaudiu d'aquesta relació entre dues belleses de l'antiguitat.

Per a dues persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-2 carxofes

-250 g de rossellones

-200 g de spaghetti

-50 mL de vi blanc
-1 gra d'all
-sal
-oli

Elaboració

-Farem servir spaghetti de la marca Rummo (una de les meves preferides) però podeu usar altres pastes llargues: linguine, vermicelli, bavette... Abans de començar la recepta, com sempre que treballem amb algun tipus de cloïsses, les hem tingut una hora en aigua per a purgar sorra.

Linguine amb salsa de nous: tornant del mercat el dijous

Oh lai la, la masovera, la masovera, oh lai la, la masovera se'n va al mercat! Avui és dijous. I el dijous la masovera compra nous! Així que... que pot fer la nostra masovera un dijous amb les nous que ha comprat? Més coses segurament que el podrà fer el dilluns...

Doncs la nostra amiga masovera podria fer moltes coses: pa de nous, ratafia, crumble, brownie, una picada diferents... però en canvi farà una recepteta de pasta ràpida i fàcil, que us farà llepar els dits si no sou al·lèrgics a aquest fruit sec. Així que prepareu-vos a degustar un primer plat amb tot l'àcid linoleic que podeu desitjar.

Per a dues persones

Temps: 20 minuts

Ingredients

-80 g nous pelades

-100 g de ricotta

-180 g de linguine

-pebre negre

Elaboració

-El primer que farem serà picar les nous que la masovera ha comprat. Ho farem amb l'accessori picador del nostre minipimer o similars (que el senyor Braun tampoc em paga per a fer publicitat).

Pasta amb carxofes i bacó: presentacions innecessaries

Últimament les publicacions són més escasses que el bons partits del Barça. Ho sé però es que porto un mesos terribles, a veure si aquesta Setmana Santa puc revertir-ho! I per compensar-ho us porto un monogràfic (qui sap si el primer de diversos) sobre la reina de l'hivern que ens està a punt d'abandonar: la carxofa o escarxofa (un exemple claríssim de les reminiscències de l'article salat en el català estàndard, com estisores, estovalles o estenalles... Sento l'incís, però l'etimologia m'apassiona!).

A Itàlia diuen que la carxofa és el regal dels déus. Més concret de Zeus, que segons sembla va ser qui la va crear. Desconeixíeu la història? Bé, es bastant típica: un dia que Zeus donava voltes per les illes gregues va veure una noia de nom Cynara que es veu que estava bastant per sucar-hi pa i li va proposar de portar-se-la a l'Olimp per a que li fes d'amant (no se d'on treia el temps aquest bon home per a tantes amants...). El fet es que la bella Cynara, quan portava un temps a l'Olimp, es va començar a enyorar del mar i la mare i va decidir fer una escapadeta per visitar-la. Quan Zeus se'n va adonar va muntar en còlera (una mica prototip del mascle heteropatriarcal) i va decidir convertir-la en una carxofa. Gratuït? Per descomptat. Però és el que passava amb els Déus grecs: a la mínima et convertien en una planta o animalet per coses tan banals com espiar una deessa banyant-se... 

Personalment m'encanten les carxofes. I a qui no? Per això començo amb aquest una serie de post sobre plats amb carxofes, per a que reflexioneu i saliveu tot l'any que torni a ser temporada de carxofes. Començarem amb una pasta amb carxofes i bacó, que segur que us semblarà deliciosa. Bon profit!

Per a dues persones

Temps: 45 minuts

Ingredients

-2 carxofes

-200 g de bacó fumat

-1 escalunya

-1 gra d'all

-180 g de pasta curta (si te forma de conquilla o similar millor que millor)

-50 mL de vi blanc

-oli

-sal

-pebre

Elaboració

-En una paella, posarem un raig d'oli i el gra d'all. El daurarem a foc suau.

Pappardelle al ragù: tornar a Bologna

Crec que ja us he explicat algun cop que vaig estar d'Erasmus a Bologna. Va ser segurament la millor experiència de la meva vida, tot sumat. També va ser un lloc de descoberta culinària. Un dels llocs on més anàvem era la Osteria dell'Orsa. A cinc minuts de la universitat i obert tant al migdia com a la nit, era un fantàstic lloc on, en llargues taules de fusta, t'asseies al cantó de desconeguts (estudiants, homes de negocis, turistes, families amb nens...) i demanaves un jarra de vi de la casa i un dels plats del dia, que solia incloure tot el ventall de cuina tradicional bolognesa: tortellini, lasagne, tagliatelle al ragù... Justament d'aquest darrer plat us parlaré avui.

Recordeu que us vaig mostrar com preparar el ragù? Doncs avui us explicaré com usar-lo. Tot i que el ragù a Bologna tradicionalment s'ha agermanat amb les tagliatelle, jo avui usaré pappardelle, una mica més amples i que recullen més salsa. A més, aquest dia a la tenda no vaig trobar tagliatelle, o sigui que no tenia elecció 😂. Espero que us agradi!

Per a dues persones

Temps: 5 minuts (un cop bullir l'aigua)

Ingredients

-180 g de pappardelle

-150 g de ragù fet a casa

-passata di pomodoro (en cas que sigui necessari)

-Parmigiano tot just ratllat

Elaboració

-Veieu quina preciositat de pasta vaig trobar? Unes pappardelle amb ou Rummo fantàstiques. ideals per combinar amb el nostre ragù.

Ragù: l'autèntica salsa bolonyesa

Avui parlarem d'un dels puntals de la cuina italiana: el ragù, allò que fora de la península itàlica es sol conèixer com a salsa bolonyesa. Atenció, no us deixeu enganyar per la típica imatge de les pel·lícules americanes, on veiem un italioamericà amb samarreta imperi i un gruixut bigoti devorant un plat d'espaguetis amb salsa de tomata i mandonguilles de carn: el ragù és molt més que carn amb tomàquet... I el seu propi nom indica perquè...

"Ragù" sona certament poc italià, veritat? Això és degut a que deriva del francès ragoûter, que vindria a ser com "obrir la gana". I es que el ragù, que conceptualment no deixa de ser un estofat de carn picada, originalment es menjava com a segon plat (era un plat típic de militars o mariners) i no és fins al segle XIX que comença a ajuntar-se amb la pasta. De ragù n'hi han dos variants bàsiques: alla bolognese i alla napoletana. La diferència principal es que en la versió napoletana es fa amb trossos més grossos de carn que després es poden retirar i menjar com a segon plat (això ho feien els meus companys de pis de Foggia durant el meu Erasmus a Bologna, la seva versió familiar era amb pollastre de corral). En el ragù alla bolognese (del que us parlaré jo) la carn es troba picada finament, típicament de porc i/o vedella. Però si volteu per Itàlia trobareu ragù de tot tipus de carns; jo n'he menjat de senglar, de llebre, de cabirol, de cèrcol... 

Avui, però, us porto la recepta del ragù que fa ma sogra. Es tracta d'un típic ragù emilià, amb vedella i tocino, tot i que segurament trobareu tantes receptes com famílies. Ah! Les quantitats són abundants (de fet només de carn crua ja n'hi ha més d'un quilo...), així que tot el que no useu al moment, el fiqueu en un tupper i cap al congelador! 

Temps: 4 hores

Persones: per a aproximadament 1,5 kg de ragù

Ingredients

-3 pastanagues mitjanes

-200 g de bacó no fumat

-3 copes de vi negre

-1 ceba dolça gran

-500 g de vedella (tall rodó d'espatlla o similar)

-1 L de brou de carn

-2 vasos de llet sencera

-3 trossos d'api pelats

-500 g de tocino (secret o altra carn magra)

-60 g de concentrat de tomàquet

-300 g de salsa de tomata (si pot ser passata, millor que millor)

-2 fulles de llore

-4 grans de ginebró

-sal

-oli

-pebre

Elaboració

-Pelar la pastanaga, l'api i la ceba i triturar-ho tot finament. Jo ho faig amb la picadora del mini-pimer, vigilant que la ceba no faci massa aigua.

Pasta amb salmó i vodka: el retorn dels 70'

Sí, ho heu llegit bé. Vodka. Vodka en un plat de pasta? No és que m'hagi tornat completament alcohòlic, el que passa es que us porto un primer sorprenent que us transportarà a la década de Grease, Saturday Night Fever,el punk i la música disco: els 70. Durant aquells anys aquest primer plat ho va petar bastant, sobretot a nivell americà. Així que si teniu ganes d'un dinar nostàlgic, poseu-vos els vostres pantalons acampanats de cintura alta, una samarreta ben ajustada, pentineu-vos un bon tupé, poseu de fons els Jackson 5 i prepareu-vos aquest primer plat que us portarà a la dècada que va cambiar el món. I no patiu, que la recepta d'avui és facileta... Easy as one, two, three ;)

Per a 2 persones

Temps: 25 minuts

Ingredients
-140 g de pasta curta
-50 g de mantega
-1 escalonya
-100 g de salmó fumat
-100 mL de crema de llet
-20 mL de vodka
-sal

Elaboració
-En una paella fondre la mantega a foc baix, vigilant que no es cremi.

Penne panna e pancetta: la falsa carbonara

Quantes vegades us heu trobat, per aquest móns de Déu, que la pasta alla carbonara que us anunciaven no era pas el que us han servit? O encara més, us han dit el famós "és que aquí la carbonara la fem així..."? Us imagineu que aneu a un restaurant, demaneu paella, i en lloc d'arròs la fan amb fideus? Us indignaríeu, no? Per molt bona que sortís.

Doncs això és una mica el mateix. La "carbonara amb crema de llet" a Itàlia és coneix com a "Panna e pancetta", i és una salsa excel·lent per si mateixa. A més, té l'avantatge de ser facilíssima i rapidíssima de fer, ideal pel dia que arribeu tard a casa i voleu menjar ja. Us deixo amb la recepta!

Per a dues persones

Temps: 25 minuts

Ingredients

-160 g de pasta

-200 g de Bacó en tires

-150 mL de crema de llet

-sal

-pebre

-oli

Elaboració

-Dorar el bacó en una paella, amb un fil d'oli, durant uns cinc minuts. Remenar constantment per tal de no cremar-lo.

Malloreddus con salciccia, pomodoro e zafferano: Sardegna a casa vostra

Avui us porto un dels meus primers plats de pasta preferits. Un primer plat 100% sard en el qual el safrà comparteix protagonisme amb els malloreddus o gnocchetti sardi, un tipus de pasta que és gran part de la gràcia del plat. Recordeu el que parlàvem de com el tipus de pasta no és una decisió trivial? Per mi en aquest adquireix una importància enorme, ja que es tracta d'una pasta molt petita, de la mida dels trossets de salsitxa o més petits, el que proporciona una sensació fantàstica al menjar-la. Espero que la gaudiu molt!

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients
-180 g de gnocchetti sardi (o malloreddus)
-150 g de salsitxa
-1 pot de tomàquet pelat d'uns 400 g
-25 g de concentrat de tomàquet
-200 mg de safrà mòlt
-1 escalunya (o mitja ceba dolça)
-1 dent d'all
-1 vas de vi blanc
-1 rajolinet d'anís (opcional)
-oli
-sal
-pebre
-Parmigiano ratllat

Elaboració
-Picar finament l'escalunya (o la ceba si no disposeu d'escalunya) i l'all. Sofregir-les.

Pasta 102: la selecció del tipus de pasta, un caprici?

Hola a tots!

Avui volia fer-vos una petita reflexió sobre els tipus de pasta que existeixen. Per que per molt que tota la pasta porti farina i aigua (i ou, a vegades), no totes les pastes són iguals... Ni se'n pot fer qualsevol plat! A que no faríeu una fideuà amb pasta de canalons? Doncs això ve a ser una mica el mateix. Vegem una mica les diferències segons en que ens fixem.

Humitat de la pasta

Podem classificar la pasta en dos grans tipus: pasta fresca i pasta seca o "asciutta".

• Pasta fresca: és la pasta que trobeu a la nevera del supermercat o que feu a casa. A vegades es tendeix a pensar que és millor que la seca, però no és així; simplement alguns plats queden millors i altres no. Es conserva menys temps, és cou més ràpid i és més cara, i un cop cuita sol donar una consistència més "gomosa".
• Pasta seca o "asciutta": és la pasta que trobeu en paquets a les estanteries del supermercat. La conservació és molt més llarga, així com la seva cocció, i un cop cuita sol quedar més "ferma".

Presència de farcit

Dos tipus obvis:

• Pasta ripiena: Pasta on un farcit (de carn, peix, bolets, formatge, verdura...) es troba envoltat per la fulla de pasta.
• Pasta non ripiena: Doncs, obviament, tota la pasta no farcida :) 

Presència d'altres ingredients

Més enllà de farina, sal i aigua, la pasta pot portar altres ingredients

• Pasta amb ou: Afegir ou a la pasta en canvia la consistència i el gust. És particularment apreciada a la zona de la Emilia-Romagna, on segurament fan la millor d'Itàlia, i sol combinar-se amb salses a base de carn.
• Pasta amb aromes: En ocasions es poden trobar varietats regionals aromatitzades amb herbes, bolets, all, pepperoncino... Són difícils de trobar i solen estar molt encaminades a la preparació concreta d'un plat. La paglia e fieno (una barreja de tagliatelle normals i d'espinacs) i els spaghetti al nero di sepi (amb tinta de calamar) estarien a mig camí entre aquest grup i el següent.
• Pasta de colors: Es pasta acolorida per motiu purament estètics, sovint amb colorant alimentaris. No sol consumir-se normalment a no ser que es vulgui buscar un efecte estètic concret.

Format de pasta

Aquí arribem a la mare dels ou, les formes de la pasta. Intentaré classificar-les i donar unes guies bàsiques.

• Pasta lunga: La pasta llarga, és a dir, amb un format tipus spaghetti. En general, van bé amb salses molt homogènies, pestos (sí, amics, el que nosaltres anomenem pesto és pesto alla genovese, però n'hi han molts més!) o salses a base d'ou. Això inclou salses de formatge, amb verdures molt petites o salses a base de marisc amb closca. Les pastes planes més grans són també característiques del ragú.  Aquí en podríem diferenciar segons la secció:
• Circular (spaghetti, vermicelli)
• Plana (linguine, tagliatelle, pappardelle)
• Tubular (bucatini, ziti). 

• Pasta corta: Doncs, per eliminació tota la resta :) Aquí intentarem fer una classificació més acurada.
• Pastes espirals: Pastes llises en forma espiral (fusili, gemelli, casarecce...). Molt adequades per a pestos i salses a base de tomata amb trossets petits que puguis quedar enganxats fàcilment, fins i tot ragù.

• Pastes tubulars rigate: Un dels formats més versàtils, inclou pasta tipus "macarró" en totes les variants possibles però "ratllada", és a dir, amb una superfície irregular que facilita que s'hi enganxi la salsa (penne, rigatoni, sedanini, tortiglioni, mezze maniche...). Adequades per a salses a base de tomata amb trossos mitjants (que poden entrar dins del forat), ragù o també amb salses amb base làctica i trossets.

• Pastes amb cavitat: Pastes de forma no tubular que permeten "capturar" salsa (pipe rigate, conchiglie, oreccgiette, casarecce...). Ideals per salses amb trossos grossos.
• Pasta minuta: Aquesta és la pasta que nosaltres anomenem "pasta de sopa".  Els formats solen ser semblants als nostres però la pasta sol quedar més crua. Com a curiositat, jo de petit m'encantaven el llacets i avui en dia no són fàcils de trobar; jo aquesta sopa me la compro a Itàlia

Bé, espero que us hagi sigut útil. Ara ja teniu una guia bàsica quedar com uns senyors! Per cert, òbviament hi han salses que han d'anar amb alguns formats determinats de pasta... No patiu, ja us aniré informant per tal que no feu el ridícul ;)

Calamarata: calamars i pasta, una combinació màgica

Calamarata… Mmmm… Una de les meves pastes preferides. I no només perquè sigui l’especialitat de ma sogra! Es tracta d’una salsa amb calamars frescos saltejats a la paella amb tomàquet fresc per lligar-ho tot, obtenint una pasta amb un fantàstic sabor de mar.

Una de les claus del plat és el format de pasta. La calamarata és una pasta originària de la zona de Napoli amb una forma que recorda a les anelles de calamars. Aquesta pasta pot ser difícil de trobar; bones alternatives a ella poden ser els paccheri o les mezze maniche, o fins i tot els tortiglioni. Sempre pasta tipus “macarró” gran (per entendre’ns). Tingueu en compte que aquest tipus de pasta sol quedar sempre molt al dente, podeu deixar-la un minut més del que us diu el productor de la pasta, pero per molt que allargueu la cocció sempre quedarà el cor dur. Però no patiu, que això no us privarà de gaudir d’aquesta meravella de pasta!

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-300 g de calamars mitjans

-200 g de calamarata o pastes grans substitutives

-150 g de tomàquets cherry

-30 g de concentrat de tomàquet

-50 mL de vi blanc

-2 dents d'all

-julivert fresc

-oli

-sal

 

Instruccions

-Primer de tot cal seleccionar els calamars a usar. Uns calamars de platja d'uns 15 cm de llarg són l'ideal. Si no ho han fet a la peixateria, eliminar la ploma i l'interior del calamar i rentar-los bé per eliminar tota la sorra.

 

Spaghetti alle vongole: Vedi Napoli e poi muori!

Heu estat mai a Napoli? És una ciutat increïble. Brutalment contrastada. Esglésies esplèndides com Santa Chiara o Santa Maria Assunta (amb miracle de liqüefacció de la sang de San Gennaro inclòs), unes catacumbes interminables, els millors mosaics de Pompei o una escultura tan superba com el Cristo Velato contrasten amb la deixadesa més suprema en el mateix museu arqueològic (muntat per Indiana Jones pare i no remodelat des de llavors), carrers on les vídues i els vells estan asseguts a la fresca vigilant tothom qui passa, motos amb quatre ocupants sense casc, caos circulatori i carrers tan bruts com els de Pamplona si l'Osasuna hagués guanyat la Champions en ple San Fermín. Tot amenitzat per parades amb granissats de llimona excelsos, figures de pessebre excepcionals i venedors de pizza fritta. Sí, heu llegit bé. Un dels plats típics és una calzone que en lloc de fer al forn es fregeix... Això si que és Mangia a Napoli e poi muori!

Nosaltres hi vam estar ara fa un any amb uns amics i, la veritat, encara no sé si em va encantar o em va disgustar... Em passa una mica com amb Neymar, encara no he decidit si me'l vull vendre o es mereix que li fem un temple (o una pàgina a Facebook, you know what I mean ;-) ). Cal, però, visitar Napoli i després jutjar. Quan hi aneu, el que heu de tastar sí o sí són uns Spaghetti alle Vongole (o 'O vermiciello 'a vongole, que en diuen ells). I quan torneu a casa us morireu per fer aquesta recepta a familiar i amics, descobrint que, amb la pasta, una de les coses que hi va millor és el peix i marisc. Disfruteu d'aquest trosset de la Campania que us porto avui.

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts més el temps de purga de les cloïsses

Ingredients

-500 g de cloïsses (del tipus que vulgueu, com de major qualitat siguin més bo serà el plat)

-125 g de tomàquets cherry

-200 g de spaghetti

-sal

-oli

-julivert fresc (opcional)

Procediment

-La nit abans (o com a mínim durant un parell d'hores) deixar les cloïsses en aigua salada per tal que expulsin tota la sorra. Rentar-les bé sota aigua freda per eliminar qualsevol resta de sorra. Si se'n veu alguna morta (perquè flota, perquè s'obre i no es torna a tancar...) llenceu-la.

Orecchiette alla Norma: benvenuti al sud

Abans que res, volia dornar-vos les gràcies a tots aquells que m'heu felicitat i animat des d'ahir a la nit. M'ha fet molta il·lusió veure com visitaveu la pàgina, molt feliç els vostres elogis i molta enveja les vostres localitzacions. Sí, sí, puc veure des de quin país us conecteu i quants cops en total. Us he vist pel Japó, Singapur, Irlanda o Aràbia Saudita! Com es nota que tothom està de vacances menys jo! Particularment destacable són les 43 visites dels USA, pel que dedueixo que algú a San Francisco es deu aborrir molt i va pitjant F5 cada 10 minuts a veure si penjo coses noves ;)

Bueno, al lio!

Abans que cap talibà purista (jo solc ser un d'ells... :P) em salti al coll, aviso ja que es tracta de la meva versió d'un dels plats més típics de Sicília. Sé perfectament que normalment es fa amb pasta llarga, que l'albergínia es fa servir a rodantxes i no a daus i que la ricotta hauria de ser seca i no la Galbani del súper, però crec que un cop proveu aquesta deliciosa recepta m'ho perdonareu. Albergínia, tomàquet, formatge, oli... Impossible ser més Mediterrani!

Imagino que us pregunteu d'on ve el nom... Doncs hi ha una llegenda que ho explica. Doneu-li la credibilitat que vulgueu, però sempre és bonic ficar-li una història curiosa darrera les coses. Que tots sabem que l'emperador Lluís MAI va posar la mà a la ferida de Guifré el Pilós per a crear la senyera i això no treu que li expliquem a qualsevol estranger que ens pregunti d'on ve la nostra bandera!

Doncs la llegenda diu que un director sicilià la va provar i la va trobar tan deliciosa que va exclamar "E' una Norma!!", comparant-la amb l'òpera de Bellini. Us proposa un joc: prepareu la recepta i després escolteu l'òpera i decidiu si el nom us sembla apropiat. Sota us deixo a Maria Callas interpretant-ne l'ària més coneguda, així ja teniu la meitat dela feina feta. I jo acabo el meu moment "Òpera en texans" i us deixo la recepta.

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-180 g d'orecchiette (o una altra pasta curta)
-1 albergínia petita o mitja gran
-200 mL d'oli d'oliva
-200 g de tomàquet triturat
-100 g de ricotta
-1 gra d'all
-sal

Preparació

-Començar per tallar l'albergínia a daus d'un mig centímetre de cantó.