Quiche d'espinacs: Popeye's way

Si he d'escollir una hortalissa de fulla, sens dubte triaré els espinacs. Els trobo boníssim, versàtils i a sobre es veu que són molt sans. No pel mite de que porten molt ferro (que ja us vaig desmentir), si no que es veu que contenen molta fibra i vitamina A. Per cert, com tants altres aliments els van introduir els àrabs procedents d'orient fa més de mil anys i en principi es feien servir només com a planta medicinal. Potser d'aquí 5 segles es faran estofats de paracetamol i ibuprofé 😂

Pel que fa a la quiche, ja us vaig parlar de com fer-la anteriorment, així que avui anirem una mica més de cara a barraca, comentant principalment les particularitats de la quiche d'avui. Bon profit!

Per a 4 persones

Temps: 1 hora i 30 minuts

Ingredients

-1 fulla de massa brisa
-3 ous

-2 manats d'espinacs frescos (aproximadament 500 g)

-30 g de mantega

-100 g de formatge emmental

-100 mL de nata líquida

-sal

-pebre

-nou moscada

Elaboració

-Aprofitant que estem a principis dela temporada d'espinacs, n'hem comprat un parell de manats.

Croissants de salmó i anet: de Viena a Noruega

Quan organitzem sopars/dinars a casa per amics o familiars sovint ens trobem amb el problema d'haver de tenir preparats quasi contemporàniament diferents plats per quan arriben els convidats. En aquest sentit, els aperitius freds (o que no cal que siguin calents) són una gran solució. I entre ells, els preparats amb pasta de full segurament siguin dels que donen més joc.

La pasta de full, com tants altres protagonistes de la nostra pastisseria, té origen musulmà, tot i que sembla que en època clàssica alguna cosa de l'estil ja es feia per Europa. Origens mahometans (tot i que no directament) tenen també els croissants: van ser creats a Viena a raó del setge a que van ser sotmesos per l'imperi otomà. Veritat que us pensàveu que eren francesos? Segurament també creieu que Beethoven era austríac, o sigui que quid pro quo. Doncs com dèiem, a l'estiu de l'any 1683 es trobaven les forces de la Sublim Porta assetjant la capital austríaca. La cosa els hi estava costant bastant, pel que van decidir provar d'atacar la ciutat per la nit. No tothom, però, dormia: els pastissers estaven treballant i van sentir com excavaven sota les muralles, pel que van poder advertir als soldats i frustrar l'assalt. Un cop tots el turcs van ser expulsats de terres austríaques (cosa que avui en dia ficaria palote a la meitat de la població) els reis austríac i polonès, que havien capitanejat l'assalt, van condecorar els pastissers. Aquests, agraïts, van decidir crear un dolç en forma de mitja lluna, com la bandera otomana. Així, cada cop que se'l mengessin, recordarien la victòria. Aquest dolç es diu kipferl i, la veritat, és bastant soso. Per sort els francesos (que tot sigui dit, estaven de la part turca durant el setge de Viena) van decidir millorar la recepta original i vendre'l per tot el món com si fos original francès. Vaja, com fan els italians amb l'oli català...

Els croissants avui en dia es troben per tot el món, tant dolços com salats, i amb tot tipus de farcits. La versió d'avui porta l'estendard dels productes nòrdics, el salmó. Gaudiu dels croissant mentre segueixin tenint banyes.

Per a 6 persones

Temps: 30 minuts

Ingredients
-1 massa de pasta de full
-50 g de salmó fumat
-50 g de formatge per sucar tipus Philadelphia
-anet

Elaboració
-El primer que farem serà tallar el salmó fumat a petits daus, com si fos una mena de tàrtar. En aquest sentit, millor comprar salmó fumat a pes en lloc de llesques, fareu els daus amb més facilitat.

Pappardelle al ragù: tornar a Bologna

Crec que ja us he explicat algun cop que vaig estar d'Erasmus a Bologna. Va ser segurament la millor experiència de la meva vida, tot sumat. També va ser un lloc de descoberta culinària. Un dels llocs on més anàvem era la Osteria dell'Orsa. A cinc minuts de la universitat i obert tant al migdia com a la nit, era un fantàstic lloc on, en llargues taules de fusta, t'asseies al cantó de desconeguts (estudiants, homes de negocis, turistes, families amb nens...) i demanaves un jarra de vi de la casa i un dels plats del dia, que solia incloure tot el ventall de cuina tradicional bolognesa: tortellini, lasagne, tagliatelle al ragù... Justament d'aquest darrer plat us parlaré avui.

Recordeu que us vaig mostrar com preparar el ragù? Doncs avui us explicaré com usar-lo. Tot i que el ragù a Bologna tradicionalment s'ha agermanat amb les tagliatelle, jo avui usaré pappardelle, una mica més amples i que recullen més salsa. A més, aquest dia a la tenda no vaig trobar tagliatelle, o sigui que no tenia elecció 😂. Espero que us agradi!

Per a dues persones

Temps: 5 minuts (un cop bullir l'aigua)

Ingredients

-180 g de pappardelle

-150 g de ragù fet a casa

-passata di pomodoro (en cas que sigui necessari)

-Parmigiano tot just ratllat

Elaboració

-Veieu quina preciositat de pasta vaig trobar? Unes pappardelle amb ou Rummo fantàstiques. ideals per combinar amb el nostre ragù.

Risotto de Tòfona: el preferit del senglars

Els senglars es tornen bojos per la tòfona. Es veu que la seva olor s'assembla a les feromones que desprèn aquest suí, o sigui que si voleu conquistar un senglar (cadascú té la filia que té...) no dubteu en refregar-vos una tòfona per la pell.

Què és una tòfona? Doncs bé, no deixa de ser un bolet, tot i que no tingui la forma de casa de Barrufets típica; com a molt seria el pàrquing ja que es fa sota terra. Tradicionalment s'han usat senglar i gossos per buscar-les i, avui en dia, es solen cultivar en terrenys amb arbres de la familia de les alzines i roures. Quan parlem de tòfona ens referim bàsicament a tres tipus: la tòfona d'estiu (Tuber aestivum), dita així perquè es recol·lecta entre juliol i principis de novembre; la tòfona d'hivern o negra (Tuber melanosporum), recol·lectada entre desembre i març i de major qualitat que la d'estiu; i la tòfona blanca (Tuber magnatum), recol·lectada a la tardor, exclusiva del nord d'Itàlia i la més apreciada (i cara) de totes. Els preus varien molt entre elles: la tòfona d'estiu ronda els 250 €/Kg, la negra els 1000 €/Kg i la blanca supera fàcilment els 2500 €/Kg. Quasi res, eh? Per sort no se'n necessita massa per condimentar un bon plat! En la recepta d'avui jo faré servir la coneguda com a Tuber uncinatum, una variant de la tòfona d'estiu que es recull fins a mitjans de tardor i d'una qualitat (i preu) una mica superior (perquè és la que vaig trobar, no per un altre motiu!). Aquesta que vaig comprar jo anava a 450 €/Kg i pesava uns 20 i pocs grams (me la van deixar per 10 €) . Per cert, si voleu més fotos o info de la tòfona, doneu un cop d'ull aquí.

Doncs bé, sense més dilació us porto la recepta. Ja us he explicat varis cops com fer risotto, així que em centraré en les particularitats del producte d'avui. Bon profit!

Per a dues persones

Temps: 45 minuts

Ingredients

-150 g d'arròs arborio o carnaroli

-1 escalunya

-60 g de mantega

-1 got de vi blanc

-5 g de tòfona

-1 L de brou vegetal

Elaboració

-Aquí teniu la protagonista del dia! Us presento la meva tòfona. Com podeu observar està tota plena de fang, i així l'heu de tenir ja que la terra ajuda a conservar-la. Per fer-ho, guardeu-la embolicada en un drap o paper de cuina a la nevera. La meva hi porta ja 10 dies i aguanta com una campiona.

-Talleu el fragment que us faci falta. Veieu que bonica és la part interna (se'n diu gleba)! El tros que no usareu conserveu-lo com us he comentat abans, tot i que l'haureu d'usar en els següents dies.

-Ara toca netejar-la bé. Sota un filet d'aigua i usant un raspall (com el d'ungles que uso jo) elimineu tota la terra, parant compte a no fer malbé la superficie exterior (el peridi).

-Aquí està la nostra trufa ben neta i preparada per cuinar.

-Començarem a fer un risotto com sempre. Fonem la mantega en una olla a foc suau.

-Afegim l'escalunya picada finament i la sofregim a foc baix.

-Un cop daurada, afegim l'arròs per tal de nacarar-lo. Pugem el foc i remenem constantment. Se'ns ha quasi cremat la ceba avui, massa ocupats a fer les fotos!

-Afegim el vi i l'evaporem. Un cop està a punt de quedar-se sec, afegim el brou que hem portat a ebullició.

-Anem afegint cullerades de brou segons l'arròs se'l vagi bevent, fins que veiem ja li quedi poc per ser al punt (és a dir, passats uns 12-15 minuts, depenent del tipus d'arròs). Aquest és el punt en que caldrà afegir la tòfona. Per fer-ho, la ratllem directament a l'olla i remenem bé.

-Acabem de coure l'arròs (per un parell de minuts més). Apaguem el foc, afegim una mica més de mantega (si ens ve de gust) i deixem tancat uns cinc minuts. Mentrestant, per a decorar el plat, piquem la tòfona que no hem pogut ratllar a tires llargues. Si teniu els estris necessaris, podeu fer làmines primes que queden encara millor. Bon profit!

Ragù: l'autèntica salsa bolonyesa

Avui parlarem d'un dels puntals de la cuina italiana: el ragù, allò que fora de la península itàlica es sol conèixer com a salsa bolonyesa. Atenció, no us deixeu enganyar per la típica imatge de les pel·lícules americanes, on veiem un italioamericà amb samarreta imperi i un gruixut bigoti devorant un plat d'espaguetis amb salsa de tomata i mandonguilles de carn: el ragù és molt més que carn amb tomàquet... I el seu propi nom indica perquè...

"Ragù" sona certament poc italià, veritat? Això és degut a que deriva del francès ragoûter, que vindria a ser com "obrir la gana". I es que el ragù, que conceptualment no deixa de ser un estofat de carn picada, originalment es menjava com a segon plat (era un plat típic de militars o mariners) i no és fins al segle XIX que comença a ajuntar-se amb la pasta. De ragù n'hi han dos variants bàsiques: alla bolognese i alla napoletana. La diferència principal es que en la versió napoletana es fa amb trossos més grossos de carn que després es poden retirar i menjar com a segon plat (això ho feien els meus companys de pis de Foggia durant el meu Erasmus a Bologna, la seva versió familiar era amb pollastre de corral). En el ragù alla bolognese (del que us parlaré jo) la carn es troba picada finament, típicament de porc i/o vedella. Però si volteu per Itàlia trobareu ragù de tot tipus de carns; jo n'he menjat de senglar, de llebre, de cabirol, de cèrcol... 

Avui, però, us porto la recepta del ragù que fa ma sogra. Es tracta d'un típic ragù emilià, amb vedella i tocino, tot i que segurament trobareu tantes receptes com famílies. Ah! Les quantitats són abundants (de fet només de carn crua ja n'hi ha més d'un quilo...), així que tot el que no useu al moment, el fiqueu en un tupper i cap al congelador! 

Temps: 4 hores

Persones: per a aproximadament 1,5 kg de ragù

Ingredients

-3 pastanagues mitjanes

-200 g de bacó no fumat

-3 copes de vi negre

-1 ceba dolça gran

-500 g de vedella (tall rodó d'espatlla o similar)

-1 L de brou de carn

-2 vasos de llet sencera

-3 trossos d'api pelats

-500 g de tocino (secret o altra carn magra)

-60 g de concentrat de tomàquet

-300 g de salsa de tomata (si pot ser passata, millor que millor)

-2 fulles de llore

-4 grans de ginebró

-sal

-oli

-pebre

Elaboració

-Pelar la pastanaga, l'api i la ceba i triturar-ho tot finament. Jo ho faig amb la picadora del mini-pimer, vigilant que la ceba no faci massa aigua.

Pasta amb salmó i vodka: el retorn dels 70'

Sí, ho heu llegit bé. Vodka. Vodka en un plat de pasta? No és que m'hagi tornat completament alcohòlic, el que passa es que us porto un primer sorprenent que us transportarà a la década de Grease, Saturday Night Fever,el punk i la música disco: els 70. Durant aquells anys aquest primer plat ho va petar bastant, sobretot a nivell americà. Així que si teniu ganes d'un dinar nostàlgic, poseu-vos els vostres pantalons acampanats de cintura alta, una samarreta ben ajustada, pentineu-vos un bon tupé, poseu de fons els Jackson 5 i prepareu-vos aquest primer plat que us portarà a la dècada que va cambiar el món. I no patiu, que la recepta d'avui és facileta... Easy as one, two, three ;)

Per a 2 persones

Temps: 25 minuts

Ingredients
-140 g de pasta curta
-50 g de mantega
-1 escalonya
-100 g de salmó fumat
-100 mL de crema de llet
-20 mL de vodka
-sal

Elaboració
-En una paella fondre la mantega a foc baix, vigilant que no es cremi.

Pollastre amb rossinyols: el guisat de finals d'any

Li he canviat el nom per a que quedi més "cool", però la recepta d'avui no és més que el tradicional pollastre amb suc que hem menjat a casa tota la vida. El pollastre amb suc sempre l'hem fet amb bolets, típicament amb llenegues blanques (que inclou diferents varietats de Hygrophorus, tant la Gliocylus com la Eburneus), que surten a finals de tardor quan ja arriba el fred, per això sempre em porta records de les setmanes prèvies de Nadal. Per cert, llenega ve d'esllenegar-se, que vol dir relliscar (les llenegues tenen un tel mucós que les fa molt relliscoses).

Com encara no podem trobar llenegues pel bosc, el pollastre el farem amb un altre bolets absolutament meravellós: el rossinyol (llegir amb veu d'Òscar Dalmau). Aquest fantàstic membre dels Cantharellus (Cantharellus Cibarius, per ser més exactes) és segurament el bolet més globalment apreciat per tota Europa: és menja de Rússia al Portugal, de Suècia a Itàlia, passant per Romania, França o Alemanya. I és prou comprensible: inconfusible amb espècies nocives, sabor delicat, no es corca mai i posseeix una carn ferma que absorbeix fantàsticament tots els aromes, ideal per guisar amb carn. Mmmm... En fi, no us poso més les dents llargues i us deixo amb la recepta.

Per a dues persones

Temps: 1 hora i 45 minuts

Ingredients

-2 cuixes de pollastre tallat a octaus

-250 g de rossinyols

-1 ceba de Figueres

-1 gra d'all

-2 fulles de llorer

-conyac

-farina

-sal

-oli

-pebre

Elaboració

-El primer que farem serà netejar bé els rossinyols per eliminar qualsevol resta de terra.

Embolcalls d'albergínia i camagrocs: un entrant de tardor

Un dels meus bolets preferits són els camagrocs (Cantharellus lutescens, si us agrada més el nom científic). I això que fins fa tot just uns 5 anys era un complert desconegut per a mi! On anàvem a buscar bolets no se'n feien i no n'havia pas vist mai... De fet no és pas un cas extraordinari: fins a finals dels anys 90 era un bolet generalment ignorat i no va ser fins fa un 10 anys que va començar a veure's de forma comú als mercats. El que ens estàvem perdent!

Avui us porto un aperitiu preparat amb aquest bolet. La recepta es quasi completament inspiració meva, així que em sento molt orgullós d'ella :) Te l'avantatge que la podeu deixar preparada amb antelació i posar-la uns segons al microones abans de servir-la, cosa fantàstica quan has de preparar diferents plats pels convidats que estan arribant. Espero que us agradi i ja us aviso, no serà l'última recepta amb camagrocs de la temporada ;)

Temps: 1 hora i mitja  

Per a 4 persones

Ingredients

-250 g de camagrocs

-1 albergínia

-oli d'oliva

-julivert picat

-mitja escalonya

-1 gotet de vi blanc

-1 culleradeta de farina

-50 mL de nata líquida

Elaboració

-Rentarem bé els camagrocs, assegurant-nos que no quedin brosses ni restes de terra. Jo el que faig és tallar-los hi la cua terrosa i després fer-los-hi un parell de banys en aigua, tot movent-los delicadament. Aquesta és la part més llarga i feixuga, però ànims que valdrà la pena!

Panellets: dolça Castanyada

Tots Sants i la Castanyada estan a punt d'arribar, i amb ells un dels dolços més típics de casa nostra: els panellets. En aquestes dates estan presents per tot arreu: en vénen els forn i les pastisseries, els supermercats i els "paquis", i fins i tot te'ls trobes al menú del menjador de la feina. No tots tenen el mateix preu ni són igual de bons, però com els fets a casa no n'hi han cap. Recordo de petit ajudar a mons pares a fer-los, mentre ma germà es dedicava a porquejar amb la massa i quatre pinyons que li deixàvem. Recordo portar-n'hi uns quants a les padrines (com més vell et fas més t'apassiona el dolç) i menjar-n'hi a casa de coneguts el dia de Tots Sants tot just tornats del cementiri...

D'on provenen els panellets? Pel que he pogut saber, aquestes boletes dolces estan documentades des del segle XVIII i sembla que tenen l'origen en les ofrenes de dolços, fruits secs i vi dolç que es portava als campaners de les esglésies la nit del 31 d'octubre. Tot i així, és força probable que les arrels dels panellets vagin molt més profundament, segurament a temps de dominació àrab. Al cap i a la fi, els panellets no deixen de ser petites peces de massapà cobertes de fruits secs i cuites al forn, i tot sembla indicar (tot i que no està clar) que el massapà (que, al cap i a la fi, és una barreja de farina d'ametlla i sucre) seria d'origen àrab (com la majoria de dolços amb ametlles). A tall de curiositat, al sud d'Itàlia (que va ser catalana molts segles) preparen un dolços de massapà (els Fruti di Martorana) que típicament es mengen per les mateixes dates.

Existeix molta polèmica sobre la recepta dels panellets (amb patata? amb moniato?), però jo avui us porta la de casa nostra que, a més de sucre i ametlla, incorpora una mica de farina. Així que si se us obre el cuquet, doneu-vos pressa, que encara esteu a temps per preparar-n'hi per la Castanyada. Menys els que la veniu a fer a casa, ja me n'he ocupat jo d'aquests! ;)

Temps: 15 minuts + 8 hores + 2 hores

Per a uns 60 panellets

Ingredients

Per al massapà:

-500 g de farina d'ametlla 

-250 g de sucre glacé

-2 ous

-75 g de mantega

Per al recobriment:

-300 g de pinyons

-150 g d'ametlla granulada

Elaboració

-El primer que farem serà fondre la mantega lleugerament. Per això, la posarem en un gotet i la fondrem al microones a mitja potència no més de 30 segons. Volem que quedi liquida però no completament.

Penne panna e pancetta: la falsa carbonara

Quantes vegades us heu trobat, per aquest móns de Déu, que la pasta alla carbonara que us anunciaven no era pas el que us han servit? O encara més, us han dit el famós "és que aquí la carbonara la fem així..."? Us imagineu que aneu a un restaurant, demaneu paella, i en lloc d'arròs la fan amb fideus? Us indignaríeu, no? Per molt bona que sortís.

Doncs això és una mica el mateix. La "carbonara amb crema de llet" a Itàlia és coneix com a "Panna e pancetta", i és una salsa excel·lent per si mateixa. A més, té l'avantatge de ser facilíssima i rapidíssima de fer, ideal pel dia que arribeu tard a casa i voleu menjar ja. Us deixo amb la recepta!

Per a dues persones

Temps: 25 minuts

Ingredients

-160 g de pasta

-200 g de Bacó en tires

-150 mL de crema de llet

-sal

-pebre

-oli

Elaboració

-Dorar el bacó en una paella, amb un fil d'oli, durant uns cinc minuts. Remenar constantment per tal de no cremar-lo.

Ternasco: l'estrella del Nadal

He de fer confesar que a casa no som uns autèntics catalans: el dia de Nadal no mengem sopa de galets i carn d'olla. Suposo que degut als origens pirinencs familiars, l'estrella nadalenca sempre ha sigut el plat d'avui: el ternasco.

Ternasco es com se'n diu a l'Aragó del corder jove (el famós Ternasco de Aragón), però ha esdevingut també el nom d'una manera de cuinar-lo al forn, fent-lo ben rostit. La part interessant de la recepta d'avui és la seva extrema simplicitat: és corder, pur i dur, amb una mica d'acompanyament, però on tot el pes recau en el sabor delicat d'aquest petit òvid. Abstenir-se vegetarians!

Per a 4 persones

Temps: 2 hores

Ingredients

-1 espatlla de corder d'aproximadament 1 Kg

-1 cabeça d'alls

-4 fulles de llorer

-3 patates

-conyac

-sal

-pebre

-oli

Elaboració

-Demaneu a la carnisseria que us tallin l'espatlla de corder en quatre talls, arribant fins a l'os.

Risotto de Ceps: el rei dels risottos amb el rei dels bolets

Estem tenint una tardor la mar de plujosa! Tot i això, no se si l'aigua arriba a temps per salvar-nos la temporada de bolets... com a mínim del protagonista d'avui: el cep. Mundialment famosos com a Funghi Porcini i coneguts a la resta de la península amb un nom tan soso i purament descriptiu com boletus. Un dia parlarem de la diferència de sensibilitat respecta al món dels bolets entre Catalunya i Espanya... Allí no els hi fan ni cas i ni tan sols busquen un nom com Déu mana pel rei dels bolets.

Perquè, efectivament, el nostre amic Boletus Edulis és segurament el bolet més apreciat mundialment (potser superats només per l'ou de reig). I és que es tracta d'un bolet amb un sabor i un aroma molt intensos que han de ser el protagonista del plat on l'useu. Acompanyeu-lo amb delicadesa per ressaltar el seu gust i ell us recompensarà amb delícies com el risotto que us porto avui. Gaudiu-lo!

Per a dues persones

Temps: 1 hora més temps d'hidratació dels bolets

Ingredients

-1 escalunya o mitja ceba dolça

-180 g d'arròs carnaroli o arborio

-20 g de ceps secs (o 10 vegades més si aquests són frescos)

-1 got de vi blanc

-1 pastilla de brou vegetal (opcional)

-80 g de mantega

Elaboració

-Si feu servir ceps frescos, salteu-vos aquesta part. Poseu els bolets secs en una bol, ja que el primer serà hidratar-los.

Escalivada: el plat que Catalunya es mereix

Quin és el plat català per excel·lència? Segurament la majoria pensaria en el pa amb tomàquet, o potser els calçots o els panellets o les faves a la catalana o la butifarra amb seques o els cargols a la llauna. Però per mi, per sobre de tots ells, hi ha l'escalivada. Em direu que aquestes franjes grogues i vermelles no us recorden la senyera? És catalanitat concentrada aquest plat! Un plat que es pot menjar sol, com a acompanyament o com a base d'altres preparacions. Versatilitat pura.

Per si hi ha algun profà, farem cinc cèntims del que és la escalivada. Escalivar vol dir, pròpiament, coure al caliu, és a dir, sobre les brases, el que li dona un regust a fumat molt característic. D'aquesta manera es preparen patates, moniatos, alls, castanyes, carbassa... O calçots! Però en aquest cas concret ens referim a l'escalivada de pebrot vermell i albergínia, la de tota la vida.

Avui, a més, us porto un 2x1: com fer l'escalivada amb barbacoa i com fer-la a casa el forn. Venga, que me lo quitan de las manos!

Temps: 1/1,5 hores, segons el mètode usat

Ingredients

-Pebrot vermell

-Albergínia

Elaboració a la barbacoa

-Per molt que escalivar vulgui dir coure al caliu, en realitat courem l'escalivada a la flama. Per tant, primer cal fer foc. A sobre el carbó (o llenya) poseu-hi un comburent que faci força flama. En el meu cas, pinyes. com més resinoses millor :)

Llobarro a la planxa amb carabassó saltejat: Bo, sa i gustós

Xiquets, aquestes vacances d'estiu han malmès el meu espectacular físic creat per al pecat... Varis quilos extra que s'ha d'eliminar del meu cos per a gaudi de la humanitat i salut dels meus cinturons. Així que a més d'incrementar notablement les visites al gimnàs, cal regular-se una mica amb l'alimentació... Però menjar fullaraca tot el dia és molt avorrit, pel que avui us porto una manera la mar de sana (però al mateix temps gustosa) de preparar el peix. Si en lloc de llobarro voleu usar dorada el resultat és igualment bo, així com si voleu canviar la verdura d'acompanyament. I tot molt més ràpid que haver de posar el peix al forn (i estalviant-nos la calorada que això genera en aquest darrers dies d'escalfor de l'any). Que us vagi de gust!

Per a dues persones

Temps: 30 minuts

Ingredients

-2 llobarros petits filetejats

-2 carabassons

-1 gra d'all

-oli

-sal

-pebre

Elaboració

-Primer el que farem serà talla els carabassons en forma de bastonets d'uns 2-3 cm de llargada. Si feu servir carabassons petits us anirà millor.

Quiche de bacó i xampinyons: un pastís salat bo a qualsevol hora

Us agrada la quiche? A mi personalment molt. I a més té l'avantatge de poder-se menjar calenta o freda, el que la fa extremadament versàtil, ideal quan vols tenir alguna cosa preparada per menjar quan tornes de treballar.

Per si algú no la coneix, farem 5 cèntims del què és una quiche. La quiche és un pastís salat francès, originari de la regió de la Lorena (a cavall entre França i Alemanya), i consisteix bàsicament en una barreja d'ou i làctics fornejada sobre una massa brisa. La recepta més tradicional, la quiche lorraine, incorpora tan sols una mica de cansalada o bacó. Jo n'he provat tant a Paris com a Strasbourg i, personalment, no m'acaba de fer el pes... La trobo massa densa i pesada, prefereixo la versió que faig jo a casa :)

La que us porto avui és una de les més comuns a casa i incorpora bacó i xampinyons, però podeu posar gairebé el que vulgueu. En futures entregues us portaré altres versions, a veure quina us agrada més! ;)

Per a 4 persones

Temps: 1 hora i mitja

Ingredients

-1 fulla de massa brisa

-250 g de xampinyons

-250 g de bacó

-100 g de formatge emmental

-100 g de nata líquida

-3 ous

-1 gra d'all

-oli

-sal

-pebre

-nou moscada

Elaboració

-Primer de tot caldrà preparar els xampinyons. Tallem el peu terrós i els netegem per immersió en aigua, fregant-los amb el dit si cal per eliminar fragments de terra. Cal eliminar qualsevol rastre de terra que tingui.

Risotto de carbassa i salvia: Benvinguts a la tardor

Ja som a la tardor! Aquest migdia hi hem entrat de ple. Bé, tècnicament va se ahir, però com encara no he anat a dormir compto que no he canviat de dia. Us he de confessar que la tardor és la meva estació preferida, gastronòmicament parlant. Temps de castanyes i de bolets, de raïm i de carabasses, de magranes i de pera blanquilla, on comença a fer fred i ve de gust plats calentons. I si combinem els aliments de temporada amb una preparació calentona, tenim una fantàstica manera de començar la tardor. Per això avui us introdueixo en el meravellós món del risotto.

El risotto és, conceptualment, el contrari de la paella. Un es vol que quedi cremós, l'altre "suelto". A un s'afegeix el brou poc a poc, a l'altre tot de cop. Un es remena constantment, l'altre es deixa quiet tota l'estona. I tots dos fans servir arrossos diferents: mentre que per la paella elegirem arròs Calasparra o Bomba, pel risotto és imprescindible que useu un arròs midonós com Arborio o Carnaroli (o altres varietat més difícils de trobar com Vialone Nano o Baldo). Així que paelleros del món, oblideu (temporalment) tot el que heu aprés i prepareu-vos per endinsar-vos en l'univers del risotto.

Per a dues persones

Temps: 50 minuts

Ingredients

-150 g d'arròs carnaroli o arborio

-1 escalunya

-150 g de carbassa

-1 L brou vegetal

-1 vas de vi blanc sec

-60 g de mantega

-4 fulles de sàlvia fresca

-30 g de parmesà ratllat

Elaboració

-El primer que farem serà fondre la meitat de la mantega en el fons de l'olla que usarem. Principiants de la cuina amb mantega: la mantega és fon a temperatura molt baixa, si no la cremareu.

Pollastre al forn: com fer un pollastre fantàstic treballant 5 minuts

Adoro el forn. És còmode, fàcil, relativament ràpid, net... És una manera ideal per cuinar peixos, carns vermelles o blanques, aviram... Justament d'aquesta última parlarem avui. Es tracta de l'evolució la meva versió d'un clàssic de casa, on no hi poden faltar les patates, el llorer o el conyac.

Abans d'entrar en matèria, però, vull parlar un moment del pollastre. Tots tenim en ment les imatges de pollastres amuntegats criats intensivament, amb làmpades de llum solar que els enganyen per a que creguin que es dia i mengin sense parar... No patiu que no us faré un al·legat del veganisme, però això no treu que sigui desitjable intentar que els animals tinguin una vida millor abans de menjar-nos-els. I a sobre hi sortim guanyant, ja que la carn és més saludable i gustosa. En aquest sentit, fa temps que vam optar per comprar sempre pollastre groc català. Es tracta de pollastre criat en granges extensives i alimentat majoritàriament amb cereals. El reconeixereu de seguida pel color de la pell (molt més groga) i, tot i ser una mica més car (1€ el Kg aprox.) val realment la pena. Així, com a mínim, posem el nostre granet de sorra. No dubteu a preguntar al vostre venedor d'aviram preferit! ;)

Per a dues persones

Temps: 60 minuts

Ingredients

-3 cuixes de pollastre tallades a octaus

-1 patata

-1 ceba de Figueres

-1 raig de conyac

-2 grans d'all

-3 fulles de llorer

-sal

-pebre

-oli

Elaboració

-Primer de tot, trencarem els grans d'all.

Espinacs a la crema: l'engany per fer-te menjar verdura

Suposo que com la majoria de vosaltres, de petit no era massa de menjar verdures de fulla... Però a casa volien que en mengéssim, sobretot espinacs (irònicament mon pare odia el espinacs i no en menja mai...), que es veu que porten molt ferro... FALS! És un mite basat en un error... I el fet es que un químic alemany, que es va dedicar a calcular la quantitat de ferro present en alguns aliments, va equivocar-se a l'hora de posar la coma en la quantitat, fent que els 1,7 mg/100 g reals (de l'ordre de la mongeta verda, per exemple) es convertissin en 17 mg/100 g... Tot i que als anys 30 ja es va detectar l'error, el mite sobre el ferro dels espinacs encara continua, i al juntar-lo amb les imatges de Popeye menjant espinacs i salvant l'Olivia d'en Brutus, doncs ja teníem el mite creat...

Però la veritat és que el truc dels espinacs a la crema va funcionar i ara la veritat és de les verdures que més m'agraden :) Així que us porto aquest clàssic casolà per a que vosaltres també els gaudiu!

Per a dues persones

Temps: 45 minuts

Ingredients

-250 g d'espinacs ja nets (si els compreu frescos amb terra i tot agafeu-n'hi el doble, més o menys)

-100 g de gambes pelades

-1 gra d'all

-100 mL de crema de llet

-oli

-sal

-pebre

Elaboració

-Bullir els espinacs ja nets durant tres o quatre minuts. Si són bruts netegeu-los bé de terra abans. Si feu servir espinacs congelats podeu obviar la fase d'ebullició.

Malloreddus con salciccia, pomodoro e zafferano: Sardegna a casa vostra

Avui us porto un dels meus primers plats de pasta preferits. Un primer plat 100% sard en el qual el safrà comparteix protagonisme amb els malloreddus o gnocchetti sardi, un tipus de pasta que és gran part de la gràcia del plat. Recordeu el que parlàvem de com el tipus de pasta no és una decisió trivial? Per mi en aquest adquireix una importància enorme, ja que es tracta d'una pasta molt petita, de la mida dels trossets de salsitxa o més petits, el que proporciona una sensació fantàstica al menjar-la. Espero que la gaudiu molt!

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients
-180 g de gnocchetti sardi (o malloreddus)
-150 g de salsitxa
-1 pot de tomàquet pelat d'uns 400 g
-25 g de concentrat de tomàquet
-200 mg de safrà mòlt
-1 escalunya (o mitja ceba dolça)
-1 dent d'all
-1 vas de vi blanc
-1 rajolinet d'anís (opcional)
-oli
-sal
-pebre
-Parmigiano ratllat

Elaboració
-Picar finament l'escalunya (o la ceba si no disposeu d'escalunya) i l'all. Sofregir-les.

Pasta 102: la selecció del tipus de pasta, un caprici?

Hola a tots!

Avui volia fer-vos una petita reflexió sobre els tipus de pasta que existeixen. Per que per molt que tota la pasta porti farina i aigua (i ou, a vegades), no totes les pastes són iguals... Ni se'n pot fer qualsevol plat! A que no faríeu una fideuà amb pasta de canalons? Doncs això ve a ser una mica el mateix. Vegem una mica les diferències segons en que ens fixem.

Humitat de la pasta

Podem classificar la pasta en dos grans tipus: pasta fresca i pasta seca o "asciutta".

• Pasta fresca: és la pasta que trobeu a la nevera del supermercat o que feu a casa. A vegades es tendeix a pensar que és millor que la seca, però no és així; simplement alguns plats queden millors i altres no. Es conserva menys temps, és cou més ràpid i és més cara, i un cop cuita sol donar una consistència més "gomosa".
• Pasta seca o "asciutta": és la pasta que trobeu en paquets a les estanteries del supermercat. La conservació és molt més llarga, així com la seva cocció, i un cop cuita sol quedar més "ferma".

Presència de farcit

Dos tipus obvis:

• Pasta ripiena: Pasta on un farcit (de carn, peix, bolets, formatge, verdura...) es troba envoltat per la fulla de pasta.
• Pasta non ripiena: Doncs, obviament, tota la pasta no farcida :) 

Presència d'altres ingredients

Més enllà de farina, sal i aigua, la pasta pot portar altres ingredients

• Pasta amb ou: Afegir ou a la pasta en canvia la consistència i el gust. És particularment apreciada a la zona de la Emilia-Romagna, on segurament fan la millor d'Itàlia, i sol combinar-se amb salses a base de carn.
• Pasta amb aromes: En ocasions es poden trobar varietats regionals aromatitzades amb herbes, bolets, all, pepperoncino... Són difícils de trobar i solen estar molt encaminades a la preparació concreta d'un plat. La paglia e fieno (una barreja de tagliatelle normals i d'espinacs) i els spaghetti al nero di sepi (amb tinta de calamar) estarien a mig camí entre aquest grup i el següent.
• Pasta de colors: Es pasta acolorida per motiu purament estètics, sovint amb colorant alimentaris. No sol consumir-se normalment a no ser que es vulgui buscar un efecte estètic concret.

Format de pasta

Aquí arribem a la mare dels ou, les formes de la pasta. Intentaré classificar-les i donar unes guies bàsiques.

• Pasta lunga: La pasta llarga, és a dir, amb un format tipus spaghetti. En general, van bé amb salses molt homogènies, pestos (sí, amics, el que nosaltres anomenem pesto és pesto alla genovese, però n'hi han molts més!) o salses a base d'ou. Això inclou salses de formatge, amb verdures molt petites o salses a base de marisc amb closca. Les pastes planes més grans són també característiques del ragú.  Aquí en podríem diferenciar segons la secció:
• Circular (spaghetti, vermicelli)
• Plana (linguine, tagliatelle, pappardelle)
• Tubular (bucatini, ziti). 

• Pasta corta: Doncs, per eliminació tota la resta :) Aquí intentarem fer una classificació més acurada.
• Pastes espirals: Pastes llises en forma espiral (fusili, gemelli, casarecce...). Molt adequades per a pestos i salses a base de tomata amb trossets petits que puguis quedar enganxats fàcilment, fins i tot ragù.

• Pastes tubulars rigate: Un dels formats més versàtils, inclou pasta tipus "macarró" en totes les variants possibles però "ratllada", és a dir, amb una superfície irregular que facilita que s'hi enganxi la salsa (penne, rigatoni, sedanini, tortiglioni, mezze maniche...). Adequades per a salses a base de tomata amb trossos mitjants (que poden entrar dins del forat), ragù o també amb salses amb base làctica i trossets.

• Pastes amb cavitat: Pastes de forma no tubular que permeten "capturar" salsa (pipe rigate, conchiglie, oreccgiette, casarecce...). Ideals per salses amb trossos grossos.
• Pasta minuta: Aquesta és la pasta que nosaltres anomenem "pasta de sopa".  Els formats solen ser semblants als nostres però la pasta sol quedar més crua. Com a curiositat, jo de petit m'encantaven el llacets i avui en dia no són fàcils de trobar; jo aquesta sopa me la compro a Itàlia

Bé, espero que us hagi sigut útil. Ara ja teniu una guia bàsica quedar com uns senyors! Per cert, òbviament hi han salses que han d'anar amb alguns formats determinats de pasta... No patiu, ja us aniré informant per tal que no feu el ridícul ;)