Quiche de bacó i xampinyons: un pastís salat bo a qualsevol hora

Us agrada la quiche? A mi personalment molt. I a més té l'avantatge de poder-se menjar calenta o freda, el que la fa extremadament versàtil, ideal quan vols tenir alguna cosa preparada per menjar quan tornes de treballar.

Per si algú no la coneix, farem 5 cèntims del què és una quiche. La quiche és un pastís salat francès, originari de la regió de la Lorena (a cavall entre França i Alemanya), i consisteix bàsicament en una barreja d'ou i làctics fornejada sobre una massa brisa. La recepta més tradicional, la quiche lorraine, incorpora tan sols una mica de cansalada o bacó. Jo n'he provat tant a Paris com a Strasbourg i, personalment, no m'acaba de fer el pes... La trobo massa densa i pesada, prefereixo la versió que faig jo a casa :)

La que us porto avui és una de les més comuns a casa i incorpora bacó i xampinyons, però podeu posar gairebé el que vulgueu. En futures entregues us portaré altres versions, a veure quina us agrada més! ;)

Per a 4 persones

Temps: 1 hora i mitja

Ingredients

-1 fulla de massa brisa

-250 g de xampinyons

-250 g de bacó

-100 g de formatge emmental

-100 g de nata líquida

-3 ous

-1 gra d'all

-oli

-sal

-pebre

-nou moscada

Elaboració

-Primer de tot caldrà preparar els xampinyons. Tallem el peu terrós i els netegem per immersió en aigua, fregant-los amb el dit si cal per eliminar fragments de terra. Cal eliminar qualsevol rastre de terra que tingui.

Risotto de carbassa i salvia: Benvinguts a la tardor

Ja som a la tardor! Aquest migdia hi hem entrat de ple. Bé, tècnicament va se ahir, però com encara no he anat a dormir compto que no he canviat de dia. Us he de confessar que la tardor és la meva estació preferida, gastronòmicament parlant. Temps de castanyes i de bolets, de raïm i de carabasses, de magranes i de pera blanquilla, on comença a fer fred i ve de gust plats calentons. I si combinem els aliments de temporada amb una preparació calentona, tenim una fantàstica manera de començar la tardor. Per això avui us introdueixo en el meravellós món del risotto.

El risotto és, conceptualment, el contrari de la paella. Un es vol que quedi cremós, l'altre "suelto". A un s'afegeix el brou poc a poc, a l'altre tot de cop. Un es remena constantment, l'altre es deixa quiet tota l'estona. I tots dos fans servir arrossos diferents: mentre que per la paella elegirem arròs Calasparra o Bomba, pel risotto és imprescindible que useu un arròs midonós com Arborio o Carnaroli (o altres varietat més difícils de trobar com Vialone Nano o Baldo). Així que paelleros del món, oblideu (temporalment) tot el que heu aprés i prepareu-vos per endinsar-vos en l'univers del risotto.

Per a dues persones

Temps: 50 minuts

Ingredients

-150 g d'arròs carnaroli o arborio

-1 escalunya

-150 g de carbassa

-1 L brou vegetal

-1 vas de vi blanc sec

-60 g de mantega

-4 fulles de sàlvia fresca

-30 g de parmesà ratllat

Elaboració

-El primer que farem serà fondre la meitat de la mantega en el fons de l'olla que usarem. Principiants de la cuina amb mantega: la mantega és fon a temperatura molt baixa, si no la cremareu.

Pollastre al forn: com fer un pollastre fantàstic treballant 5 minuts

Adoro el forn. És còmode, fàcil, relativament ràpid, net... És una manera ideal per cuinar peixos, carns vermelles o blanques, aviram... Justament d'aquesta última parlarem avui. Es tracta de l'evolució la meva versió d'un clàssic de casa, on no hi poden faltar les patates, el llorer o el conyac.

Abans d'entrar en matèria, però, vull parlar un moment del pollastre. Tots tenim en ment les imatges de pollastres amuntegats criats intensivament, amb làmpades de llum solar que els enganyen per a que creguin que es dia i mengin sense parar... No patiu que no us faré un al·legat del veganisme, però això no treu que sigui desitjable intentar que els animals tinguin una vida millor abans de menjar-nos-els. I a sobre hi sortim guanyant, ja que la carn és més saludable i gustosa. En aquest sentit, fa temps que vam optar per comprar sempre pollastre groc català. Es tracta de pollastre criat en granges extensives i alimentat majoritàriament amb cereals. El reconeixereu de seguida pel color de la pell (molt més groga) i, tot i ser una mica més car (1€ el Kg aprox.) val realment la pena. Així, com a mínim, posem el nostre granet de sorra. No dubteu a preguntar al vostre venedor d'aviram preferit! ;)

Per a dues persones

Temps: 60 minuts

Ingredients

-3 cuixes de pollastre tallades a octaus

-1 patata

-1 ceba de Figueres

-1 raig de conyac

-2 grans d'all

-3 fulles de llorer

-sal

-pebre

-oli

Elaboració

-Primer de tot, trencarem els grans d'all.

Espinacs a la crema: l'engany per fer-te menjar verdura

Suposo que com la majoria de vosaltres, de petit no era massa de menjar verdures de fulla... Però a casa volien que en mengéssim, sobretot espinacs (irònicament mon pare odia el espinacs i no en menja mai...), que es veu que porten molt ferro... FALS! És un mite basat en un error... I el fet es que un químic alemany, que es va dedicar a calcular la quantitat de ferro present en alguns aliments, va equivocar-se a l'hora de posar la coma en la quantitat, fent que els 1,7 mg/100 g reals (de l'ordre de la mongeta verda, per exemple) es convertissin en 17 mg/100 g... Tot i que als anys 30 ja es va detectar l'error, el mite sobre el ferro dels espinacs encara continua, i al juntar-lo amb les imatges de Popeye menjant espinacs i salvant l'Olivia d'en Brutus, doncs ja teníem el mite creat...

Però la veritat és que el truc dels espinacs a la crema va funcionar i ara la veritat és de les verdures que més m'agraden :) Així que us porto aquest clàssic casolà per a que vosaltres també els gaudiu!

Per a dues persones

Temps: 45 minuts

Ingredients

-250 g d'espinacs ja nets (si els compreu frescos amb terra i tot agafeu-n'hi el doble, més o menys)

-100 g de gambes pelades

-1 gra d'all

-100 mL de crema de llet

-oli

-sal

-pebre

Elaboració

-Bullir els espinacs ja nets durant tres o quatre minuts. Si són bruts netegeu-los bé de terra abans. Si feu servir espinacs congelats podeu obviar la fase d'ebullició.

Malloreddus con salciccia, pomodoro e zafferano: Sardegna a casa vostra

Avui us porto un dels meus primers plats de pasta preferits. Un primer plat 100% sard en el qual el safrà comparteix protagonisme amb els malloreddus o gnocchetti sardi, un tipus de pasta que és gran part de la gràcia del plat. Recordeu el que parlàvem de com el tipus de pasta no és una decisió trivial? Per mi en aquest adquireix una importància enorme, ja que es tracta d'una pasta molt petita, de la mida dels trossets de salsitxa o més petits, el que proporciona una sensació fantàstica al menjar-la. Espero que la gaudiu molt!

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients
-180 g de gnocchetti sardi (o malloreddus)
-150 g de salsitxa
-1 pot de tomàquet pelat d'uns 400 g
-25 g de concentrat de tomàquet
-200 mg de safrà mòlt
-1 escalunya (o mitja ceba dolça)
-1 dent d'all
-1 vas de vi blanc
-1 rajolinet d'anís (opcional)
-oli
-sal
-pebre
-Parmigiano ratllat

Elaboració
-Picar finament l'escalunya (o la ceba si no disposeu d'escalunya) i l'all. Sofregir-les.

Pasta 102: la selecció del tipus de pasta, un caprici?

Hola a tots!

Avui volia fer-vos una petita reflexió sobre els tipus de pasta que existeixen. Per que per molt que tota la pasta porti farina i aigua (i ou, a vegades), no totes les pastes són iguals... Ni se'n pot fer qualsevol plat! A que no faríeu una fideuà amb pasta de canalons? Doncs això ve a ser una mica el mateix. Vegem una mica les diferències segons en que ens fixem.

Humitat de la pasta

Podem classificar la pasta en dos grans tipus: pasta fresca i pasta seca o "asciutta".

• Pasta fresca: és la pasta que trobeu a la nevera del supermercat o que feu a casa. A vegades es tendeix a pensar que és millor que la seca, però no és així; simplement alguns plats queden millors i altres no. Es conserva menys temps, és cou més ràpid i és més cara, i un cop cuita sol donar una consistència més "gomosa".
• Pasta seca o "asciutta": és la pasta que trobeu en paquets a les estanteries del supermercat. La conservació és molt més llarga, així com la seva cocció, i un cop cuita sol quedar més "ferma".

Presència de farcit

Dos tipus obvis:

• Pasta ripiena: Pasta on un farcit (de carn, peix, bolets, formatge, verdura...) es troba envoltat per la fulla de pasta.
• Pasta non ripiena: Doncs, obviament, tota la pasta no farcida :) 

Presència d'altres ingredients

Més enllà de farina, sal i aigua, la pasta pot portar altres ingredients

• Pasta amb ou: Afegir ou a la pasta en canvia la consistència i el gust. És particularment apreciada a la zona de la Emilia-Romagna, on segurament fan la millor d'Itàlia, i sol combinar-se amb salses a base de carn.
• Pasta amb aromes: En ocasions es poden trobar varietats regionals aromatitzades amb herbes, bolets, all, pepperoncino... Són difícils de trobar i solen estar molt encaminades a la preparació concreta d'un plat. La paglia e fieno (una barreja de tagliatelle normals i d'espinacs) i els spaghetti al nero di sepi (amb tinta de calamar) estarien a mig camí entre aquest grup i el següent.
• Pasta de colors: Es pasta acolorida per motiu purament estètics, sovint amb colorant alimentaris. No sol consumir-se normalment a no ser que es vulgui buscar un efecte estètic concret.

Format de pasta

Aquí arribem a la mare dels ou, les formes de la pasta. Intentaré classificar-les i donar unes guies bàsiques.

• Pasta lunga: La pasta llarga, és a dir, amb un format tipus spaghetti. En general, van bé amb salses molt homogènies, pestos (sí, amics, el que nosaltres anomenem pesto és pesto alla genovese, però n'hi han molts més!) o salses a base d'ou. Això inclou salses de formatge, amb verdures molt petites o salses a base de marisc amb closca. Les pastes planes més grans són també característiques del ragú.  Aquí en podríem diferenciar segons la secció:
• Circular (spaghetti, vermicelli)
• Plana (linguine, tagliatelle, pappardelle)
• Tubular (bucatini, ziti). 

• Pasta corta: Doncs, per eliminació tota la resta :) Aquí intentarem fer una classificació més acurada.
• Pastes espirals: Pastes llises en forma espiral (fusili, gemelli, casarecce...). Molt adequades per a pestos i salses a base de tomata amb trossets petits que puguis quedar enganxats fàcilment, fins i tot ragù.

• Pastes tubulars rigate: Un dels formats més versàtils, inclou pasta tipus "macarró" en totes les variants possibles però "ratllada", és a dir, amb una superfície irregular que facilita que s'hi enganxi la salsa (penne, rigatoni, sedanini, tortiglioni, mezze maniche...). Adequades per a salses a base de tomata amb trossos mitjants (que poden entrar dins del forat), ragù o també amb salses amb base làctica i trossets.

• Pastes amb cavitat: Pastes de forma no tubular que permeten "capturar" salsa (pipe rigate, conchiglie, oreccgiette, casarecce...). Ideals per salses amb trossos grossos.
• Pasta minuta: Aquesta és la pasta que nosaltres anomenem "pasta de sopa".  Els formats solen ser semblants als nostres però la pasta sol quedar més crua. Com a curiositat, jo de petit m'encantaven el llacets i avui en dia no són fàcils de trobar; jo aquesta sopa me la compro a Itàlia

Bé, espero que us hagi sigut útil. Ara ja teniu una guia bàsica quedar com uns senyors! Per cert, òbviament hi han salses que han d'anar amb alguns formats determinats de pasta... No patiu, ja us aniré informant per tal que no feu el ridícul ;)

Negroni Sbagliato: la penicil·lina cocteleril

Tots hem sentit parlar de la història del descobriment de la penicil·lina: el doctor Fleming, que investigava com lluitar contra els estafilococs, un tipus de bacteris. El nostre benvolgut doctor era una mica el típic científic despistat i es va deixar unes plaques de Petri obertes mentre se n'anava de vacances, allà l'any 1928. Després de passar un més d'agost amb la família a la platja (pressuposo que menjant paella i bevent sangria) va tornar al laboratori i, oh sorpresa, les plaques estaven plenes de fongs pero no quedava ni un maleït bacteri. Per casualitat havia descobert la penicil·lina, però a més de ser un home afortunat li hem donar el crèdit d'haver-se adonat del fenomen, en lloc de llençar les plaques a la brossa sense més.

35 anys després, a principis dels 60, un altre error va portar a la creació del tercer còctel que us presento avui: el Negroni Sbagliato (o el que amb català seria el Negroni equivocat). Ara ens traslladem al Milano dels anys de la Dolce Vita, fins al Bar Basso de la capital lombarda, on el barman Mirko Stoccheto, mentre preparava un Negroni, es va equivocar i va afegir cava brut en lloc de ginebra. Com es pot confondre una ampolla de ginebra amb una de cava, és un tema que deixarem per un altre dia (tot sembla indicar que o ja portava un parell de negronis a sobre o algú el va distreure a mitja preparació...). Però el fet es que va crear un còctel deliciós, a mig camí entre el Negroni i l'Spritz, menys alcohòlic i intens que el primer però més gustós que el darrer. Uno opció fantàstica per iniciar un bona vetllada. Gaudiu-lo!

Per a una persona

Temps: 5 minuts

Ingredients

Per a cada Negroni Sbagliato

-1 part de vermut (3 cL)

-1 part de Aperol (3 cL)

-1 part de cava (3 cL)

-gel

-mitja rodanxa de taronja

Elaboració

-En un got baix (si voleu el podeu posar una estona al congelador) afegim el gel (millor glaçons petits, si en teniu).

Negroni: l'aperitiu bomba

Ja entenc el que penseu... Sí, l'spritz és molt bo, però avui tinc ganes d'una cosa més intensa... Doncs permeteu-me presentar-vos el còctel italià més difús mundialment: el Negroni. Us aviso, no és una broma. És molt bo, equilibrat però molt intens, on és nota la forta càrrega alcohòlica que porta. No ens enganyem, és un aperitiu amb el que s'ha d'anar amb compte si no voleu acabar cantant "Desde Santurce a Bilbao...", "No te vayas de Navarra..." o "Hi ha una parada de xurros al carrer Borrell cantonada amb Urgell".

Quin és l'origen del Negroni i del seu nom? No, no és pas pel seu color vermell intens, quasi marronós, si no que és en honor del seu creador (o co-creador): el comte florentí Camillo Negroni. El nostre benvolgut comte, al ser un noble benestant que no tenia massa que fer, no tenia massa feina a fer i es passava les tardes al Caffè Casoni, a tot just 5 minuts de la catedral de Santa Maria del Fiore. Cap allà l'any 1919/1920 (no està del tot clar) va arribar a la conclusió que el còctel de moda, l'americano (una barreja de vermut i bitter rebaixat amb soda) era per titafredes. Ell era un home de veritat, un "pecholobo", i va proposar-li amb seu cambrer, Fosco Scarselli, que li afegís una mica de ginebra en lloc de soda, en honor a les seves recents vacances londinenques. Per acabar-ho de reblar, hi van posar mitja rodanxa de taronja per tal de no confondre'l amb altres begudes mundanes. Així va néixer aquest aperitiu en un local que, avui en dia, encara està obert, sota el nom de Caffè Giacosa i regentat pel dissenyador Roberto Cavalli...

I ara, sense més dilació, us deixo amb aquesta petita bomba deliciosa...

Per a una persona

Temps: 5 minuts

Ingredients

Per a cada Negroni

-1 part de vermut (3 cL)

-1 part de Campari (3 cL)

-1 part de ginebra (3 cL)

-gel

-mitja rodanxa de taronja

Elaboració

-En un got baix amb gel (millor glaçons petits, si en teniu), afegir la ginebra. Jo uso un got de xupito amb mesurador que em va de conya! Sobre la ginebra, jo uso Tanqueray (perquè és la que tinc a casa...), però qualsevol London Dry Gin us pot anar bé. No me'l feu amb gin Xoriguer que l'espatllareu! Guardeu-lo per a fer pomada ;)

Spritz: Aperitivo all'italiana

Ara portaveu dies sense saber res de mi, eh... He estat molt enfeinat! Fi de vacances, visites... Per compensar-ho, avui us porto una recepta per ajudar-vos a passar aquest calorós diumenge de setembre: l'spritz.

Avui en dia suposo que ja haureu tots provat algun cop l'spritz. Aperol s'ha gastat els quartos abundantment per fer publicitat de la recepta, val a dir que amb força èxit: a la majoria de locals una mica al dia de Barcelona podeu trobar aquest aperitiu de to tarongenc. Pel que respecta a mi, vaig tenir la sort de descobrir-lo abans no fos massa mainstream: durant el meu Erasmus a Bologna era un dels còctels habituals durant l'aperitiu, per molt que la recepta provingués d'una altra zona d'Itàlia...

L'origen aquest cop és força més clar que en altre preparacions. Totes les dades indiquen que l'spritz es va originar a la regió del Veneto durant la dominació dels Habsburg, al segle XIX. Els soldats austríacs destinats a la regio van començar a adoptar l'hàbit de veure vi a les osterie, però els semblava massa fort pel seu paladar. Per tant, cridaven "Spritzen!" (una cosa així com "ruixada") al propietari, que el que feia era allargar el vi blanc amb aigua amb gas. Sí amics, l'spritz originalment era una mena de "tinto de verano", el vi amb "graciosa" de tota la vida... Força menys glamurós, no? Un cop arribats els feliços anys vint es va començar a "tacar" l'aperitiu amb diferents tipus de bitter, donant lloc a la recepta actual. Com de tantes coses, existeixen milers de variants, però la que us porto avui és una de les més clàssiques. Jo faig servir el cava semisec ja que és el més semblant al prosecco que es pot trobar fàcilment (o a un preu raonable). No useu un cava brut o brut nature o us sortirà massa amarg (la diferència és la quantitat de sucre afegit durant l'elaboració)!! I ara, a gaudir de la recepta!

Per a una persona

Temps: 5 minuts

Ingredients
Per a cada Spritz:
-3 parts de cava semisec o prosecco
-2 parts d'Aperol
-1 cop de sifó
-gel
-mitja rodanxa de taronja

Elaboració
-En un got amb gel, afegir el prosecco (o cava semisec) fins a aproximadament la meitat. Si preferiu, els primers cops podeu mesurar les quantitats per tal d'ajustar millor.