Carbassons farcits: l’entrant de les mil i una variants

Quants cops heu menjat carbassons farcit? Ja us responc jo: centenars de vegades. I segurament quasi totes les receptes eren diferents. De pocs plats he menjat tantes variants: amb carn picada, amb bacon, amb formagte, amb pa ratllat, 100% vegetarians… Hi ha degenerats que fins i tot hi fiquen tonyina! Ah, clar, que no ho sabeu… Odio la tonyina!! La de llauna, s’entén, la fresca puc arribar a ingerir-la en cas de necessitat extrema… Però amb la de peixos deliciosos que hi ha al món, perquè devorar la pobra tonyina??

Bé, al que anàvem, els carbassons farcits. Navegant per la xarxa he trobat que els menorquins s’atribueixen l’autoria del plat, però també ho fan els francesos i els italians (bé, ambdos col·lectius tendeixen a reivindicar com a propia qualsevol creació culinària d’origen incert…) La recepta que us porto jo és una variant d’una que vaig llegir un cop en blog (incapaç de recordar on era, si no el citaria…) i trobo que funciona de forma meravellosa. Una de les principals gràcies del plat són els carbassons rodons; no són fàcils de trobar i, evidentment, el plat es pot fer amb carbassons normals, però no em negareu que la forma rodona li dona un toc especial!

Per a dues persones

Temps: 1 hora i mitja

Ingredients

-5 carbassons rodons

-1 porro

-2 pastanagues

-150 g de bacó

-50 g de mantega

-oli

-sal

-pebre

-vi blanc

 

Elaboració

-Com us comentava abans, jo he fet servir carbassons rodons, però com a alternative podeu usar carbassons allargats i fer-ne servir mig tronc com si fos una tija de bambú (o un vas de cubata, per qui prefereixi el símil).

  

Calamarata: calamars i pasta, una combinació màgica

Calamarata… Mmmm… Una de les meves pastes preferides. I no només perquè sigui l’especialitat de ma sogra! Es tracta d’una salsa amb calamars frescos saltejats a la paella amb tomàquet fresc per lligar-ho tot, obtenint una pasta amb un fantàstic sabor de mar.

Una de les claus del plat és el format de pasta. La calamarata és una pasta originària de la zona de Napoli amb una forma que recorda a les anelles de calamars. Aquesta pasta pot ser difícil de trobar; bones alternatives a ella poden ser els paccheri o les mezze maniche, o fins i tot els tortiglioni. Sempre pasta tipus “macarró” gran (per entendre’ns). Tingueu en compte que aquest tipus de pasta sol quedar sempre molt al dente, podeu deixar-la un minut més del que us diu el productor de la pasta, pero per molt que allargueu la cocció sempre quedarà el cor dur. Però no patiu, que això no us privarà de gaudir d’aquesta meravella de pasta!

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-300 g de calamars mitjans

-200 g de calamarata o pastes grans substitutives

-150 g de tomàquets cherry

-30 g de concentrat de tomàquet

-50 mL de vi blanc

-2 dents d'all

-julivert fresc

-oli

-sal

 

Instruccions

-Primer de tot cal seleccionar els calamars a usar. Uns calamars de platja d'uns 15 cm de llarg són l'ideal. Si no ho han fet a la peixateria, eliminar la ploma i l'interior del calamar i rentar-los bé per eliminar tota la sorra.

 

Vichyssoise: la crema de l’estiu

Com va la calor? Molt dura? Potser un plat fresquet anirà bé per fer-la més soportable…

Avui us porto la recepta de la vichyssoise, segurament la crema freda més famosa del món. Tot i tenir un nom tan francés, aquesta crema de porro sembla ser que va ser inventada a l’hotel Ritz de Nova York… Això sí, ho va fer un cuiner francés nascut prop de Vichy, que en honor a la ciutat veïna de la seva vila natal li va posar el nom. Com veureu, es un sopa freda de porro, patata i ceba i no, no porta rata… ;-) Gaudiu-la!

Per a 4 persones

Temps: 1 hora de preparació + un mínim de 3 hores de repòs

Ingredients

-6 porros

-2 patates (aproximadament 300 g)

-2 cebes

-1 litre de brou de pollastre

-75 g de mantega

-250 mL de llet

-200 mL de crema de llet

-nou moscada

-cibulet

-sal

-pebre

 

Instruccions

-Per començar prepararem les verdures. Picar la ceba ben petita i tallar el porro a rodanxes. Tallar la patata a trossos petits.

 

Gelatina de Meló amb cruixent de Pernil: una nova textura pel clàssic estival

Hi han plats i aliments que fan estiu: la síndria, el gelat, el gazpacho… Però a mi pocs m’evoquen tan aquesta època de l’any com el meló amb pernil. Una barreja eclèctica però que, sense saber ben bé perquè, funciona. Un plat on per mi ha de manar el meló i que, per tant, no requereix d’un gran pernil.

El meló amb pernil, però, està ja força vist. Donem-li, per tant, una volta i presentem-lo d’una forma diferent: el meló com a gelatina i el pernil com a cruixent. D’aquesta manera sorprendreu a propis i extranys amb un aperitiu o entrant de cullera que us deixarà amb ganes

Jo he fet servir meló cantaloup, d’un suggerent color taronja intens i molt més dolç i gustós que els melons “normals” (ja siguin gàl·lia, pell de gripau o llargs), però si no el trobeu o en preferiu un altre funciona perfecte igualment.

Per a 6 persones

Temps: 1 hora més dues hores de nevera

Ingredients

-1 meló cantaloup

-3 fulles de gelatina

-2 talls prims de pernil

Procediment

-Pelar i eliminar les llavors del meló. Tallar-lo a trossos d'uns 3-5 cm i posar-los en un recipient per a triturar-los.

Arròs negre: el secret és al sofregit

Bon diumenge a tots!

Fa tot just una setmana us portava la recepta del fumet de peix i al dia següent una fantàstica manera com usar-la: la paella. Avui us porto una alternativa igualment gustosa: l'arròs negre. Si ens fiquem a simplificar, l'arròs negre vindria a ser una paella amb tinta. Amb tinta de sípia, ja que tot i que en català es parli sempre de "tinta de calamar", la que es fa servir normalment és de sípia. Entre altres coses perquè té una bossa més gran i més manejable. Els italians van directament al gra i parlen de "nero di seppia", tinta amb la que fan, recordem-ho l'única pasta de colors que esteu autoritzats a menjar.

Em sento particularment orgullós d'aquesta recepta, ja que a partir "d'embrutar" la paella amb tinta he anat evolucionant la preparació, on hi han menys ingredients però més potenciats, i on el sofregit de ceba fet a foc lent adquireix una importància cabdal. L'únic que encara tinc pendent és que no sempre aconsegueixo aquell aspecte quitranós que tan m'agrada en l'arròs negre, i això que ho he provat tot. Si algú té un secret, que no dubti en comentar-lo!

Per a 2 persones

Temps: 1 hora i 45 minuts

Ingredients

-1 sípia gran

-200 g de cloïsses

-6 gambes o llagostins

-180 g d'arròs bomba

-1 ceba de Figueres gran

-2 fulles de llorer

-1 gra d'all

-1 raig de conyac

-600 mL de fumet de peix

-oli d'oliva

-sal

Instruccions

-En primer lloc, deixarem les cloïsses tota la nit (o com a mínim una parell d'hores) en abundant aigua salada, per a que acabin de purgar tota la sorra que puguin portar. Si en veiem alguna que flota, amb la closca trencada o que s'obre completament la descartem, ja que deu ser morta.

Tortiglioni con Asparagi, Gamberetti e Zafferano: el millor de cada casa

Hola a tots!

Ara portava un parell de dies desaparegut...Però no patiu, ja torno a ser aquí! I per fi de vacances!! :)

L'estrella del plat d'avui és el safrà. Una de les espècies mediterrànies per excel·lència i que incomprensiblement hem deixat gairebé relegat com a colorant de la paella... I sovint ni això... I això que el safrà català era el més apreciat del món en èpoques medievals i la espècies més consumida... Però no ens sabem vendre... Si tinguéssim la mentalitat dels italians hi hauria safrà Made in Catalonia per tot el món, però com som com som, no el comprem ni nosaltres... Per cert, potser heu sentit a dir que el safrà és l'or vermell i que és més car que l'or de veritat... Bé, he fet una petita cerca i... tot i que es poden trobar safrans super ultra premiums a 60€/g, el de bona qualitat sol oscil·lar entre 3-5€/g, mentre que l'or, cotització d'avui, va a 39,65€/g... Un altre mite que cau. ;)

Parlant de la recepta, el d'avui és una mena de mar i muntanya, agafant ingredients bons de cada terreny. Unirem els olorosos espàrrecs (un altre dia us explica d'on ve la olor) i les sempre apetitoses gambes, amb el safrà que ho embolcalla, aromatitza i colora tot. Us llepareu els dits!

Per a dues persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-150 g de pasta curta

-200 g d'espàrrecs

-100 ml de nata líquida

-100 g de gambes pelades

-200 mg de safrà mòlt

-oli

-sal

Procediment

-El primer que caldrà fer és eliminar la part blanca dels espàrrecs. Com saber on tallar? Molt fàcil. El secret és arquejar els extrems fins que l'espàrrec es trenqui, deixant-nos separada la part a llençar de la part a cuinar.

-Podeu veure la diferència entre el espàrrecs tallats i sense tallar. Un cop separada la cua dels espàrrecs, netejar bé amb aigua.

-El següent que farem serà separar la punta dels espàrrecs i reservar. Això ho farem així perquè les puntes son més delicades i si les tenim massa a la paella es desfaran totes... Així que farem un mètode alternatiu :)

-Tallar les cues dels espàrrecs en rodanxes. Si es desitja es poden pelar abans, però jo prefereixo que no ja que queden més consistents.

-Saltejar els espàrrecs tallats en una paella amb oli. Fer-ho a foc alt i tot remenant freqüentment durant uns 3-5 minuts, fins que veiem que els espàrrecs estan a mig coure. Salar.

-Ara afegir les gambes i saltejar tot junt durant uns 3 minuts més. Si useu gambes congelades assegureu-vos de que estiguin ben descongelades, o deixaran anar molt aigua que allargarà la cocció. Mentrestant, posar les puntes dels espàrrecs al microones a potència màxima durant 1 minut.

-Afegir les puntes dels espàrrecs a la paella i saltejar un parell de minuts.

-Afegir la crema de llet. Mentrestant, bullir la pasta al dente en abundant aigua salada.

-Afegir el safrà i remenar bé. Si useu safrà en brins millor tritureu-ne una part us costarà que desprengui tot els seu color i aroma.

-Coure la salsa durant un parell de minuts. Mireu quin color groc intens tan bonic que té!

-Barrejar bé la pasta amb la salsa i ja ho teniu. Bon profit!

Spaghetti alle vongole: Vedi Napoli e poi muori!

Heu estat mai a Napoli? És una ciutat increïble. Brutalment contrastada. Esglésies esplèndides com Santa Chiara o Santa Maria Assunta (amb miracle de liqüefacció de la sang de San Gennaro inclòs), unes catacumbes interminables, els millors mosaics de Pompei o una escultura tan superba com el Cristo Velato contrasten amb la deixadesa més suprema en el mateix museu arqueològic (muntat per Indiana Jones pare i no remodelat des de llavors), carrers on les vídues i els vells estan asseguts a la fresca vigilant tothom qui passa, motos amb quatre ocupants sense casc, caos circulatori i carrers tan bruts com els de Pamplona si l'Osasuna hagués guanyat la Champions en ple San Fermín. Tot amenitzat per parades amb granissats de llimona excelsos, figures de pessebre excepcionals i venedors de pizza fritta. Sí, heu llegit bé. Un dels plats típics és una calzone que en lloc de fer al forn es fregeix... Això si que és Mangia a Napoli e poi muori!

Nosaltres hi vam estar ara fa un any amb uns amics i, la veritat, encara no sé si em va encantar o em va disgustar... Em passa una mica com amb Neymar, encara no he decidit si me'l vull vendre o es mereix que li fem un temple (o una pàgina a Facebook, you know what I mean ;-) ). Cal, però, visitar Napoli i després jutjar. Quan hi aneu, el que heu de tastar sí o sí són uns Spaghetti alle Vongole (o 'O vermiciello 'a vongole, que en diuen ells). I quan torneu a casa us morireu per fer aquesta recepta a familiar i amics, descobrint que, amb la pasta, una de les coses que hi va millor és el peix i marisc. Disfruteu d'aquest trosset de la Campania que us porto avui.

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts més el temps de purga de les cloïsses

Ingredients

-500 g de cloïsses (del tipus que vulgueu, com de major qualitat siguin més bo serà el plat)

-125 g de tomàquets cherry

-200 g de spaghetti

-sal

-oli

-julivert fresc (opcional)

Procediment

-La nit abans (o com a mínim durant un parell d'hores) deixar les cloïsses en aigua salada per tal que expulsin tota la sorra. Rentar-les bé sota aigua freda per eliminar qualsevol resta de sorra. Si se'n veu alguna morta (perquè flota, perquè s'obre i no es torna a tancar...) llenceu-la.

Paella: el sinònim del diumenge

Hola a tots!

A Barcelona, el dia oficial de la paella és el dijous. Conta la llegenda (escala d'arpa per iniciar la història) que això ve de l'època on els senyors Batlló, Milà, Güell o Amatller competien per veure qui la tenia més grossa... És a dir, qui tenia la casa que molés més. En aquella època, els senyoritos tenien servei domèstic i justament el dijous era el dia que les cuineres tenien lliure i se n'anaven a fer maleses al Paral·lel amb els mossos de les altres famílies. Per no fer morir els nostre benvolguts burgesos de gana, la cuinera deixava la paella preparada del dia anterior, així la mestressa només havia d'afegir l'arròs i acabar de fer-lo i es podia sentir per un dia com la guanyadora de Master Chef Eixample. 

Però a casa meva no és així. El dia de la paella, de tota la vida, ha sigut el diumenge. I abans que cap taliban em salti al coll ja us aviso: jo en dic paella però a casa meva no fem paella. Com? Molt fàcil, perquè a nosaltres no ens agrada l'arròs sec i el fem amb cassola de terra. El fang, al ser pitjor conductor elèctric que els aliatges d'acer, costa més d'escalfar però també manté més el calor, el que fa que la cocció sigui més progressiva i doni com a resultar una textura diferent.  A més, hi posem més aigua que el clàssic "dos vasos d'aigua per cada vas d'arròs". Vindria a ser allò que pels llocs en diuen arròs melós. Ara bé, si preferiu una paella sequeta deles de tota la vida, canvieu el volum d'aigua i el recipient i ja ho tindríem! Per tant, sense més dilació, us deixo amb la paella com es fa a cals Tresanchez Carrera.

Per a 4 persones

Temps: 1 hora i mitja

Ingredients
-1 sípia gran
-1 calamar gran
-300 g de cloïsses
-300 g de gambes, escamarlans o "barreja"
-250 g d'arròs
-1/2 pebrot vermell
-1/2 pebrot verd
-1 ceba
-2 fulles de llorer
-1 gra d'all
-1 raig de conyac
-200 mg de safrà
-1 litre de fumet de peix
-oli

Instruccions
-En primer lloc, obrir les cloïsses amb un dit d'aigua. Un cop filtrada, reservar-la.

Fumet de peix: la base de (quasi) tot

Hola a tots!

Avui us porto una recepta que no és un plat en si: és el fonament en que es sustenten d'altres. Paelles, fideuàs, arrossos de peix o risottos mariners són impensables sense un bon brou. El fumet és, en certa manera, la pedra angular, l'ànima de tots ells. Una mica de sofregit, peix de roca, un cap de rap i una mica de marisc. Fàcil, no? Només una advertència: no agafeu la recepta com a dogma de fe. No sempre trobareu tot el que us dic a la peixateria, pot ser que tingui peixos fins i tot més gustosos. Deixeu-vos aconsellar i segur que obtindreu un gran resultat!

Per a uns 2 litres de fumet

Temps: 1 hora i quart

Ingredients

-700 g de peix de roca (aranyes, rates, escorpores, palaies, cintes, lluernes...)

-500 g de crancs o galeres

-1 cap de rap

-1 ceba

-1 porro

-1 pastanaga

-1 gra d'all

-2 fulles de llorer

-1 cullerada de pebre roig ("pimentón")

-1 raig de conyac

-oli

-2,5 L d'aigua

Preparació

-El primer que farem serà el sofregit de les verdures: usarem ceba, pastanaga, porro, all i llorer,

Picantons farcits amb carbassa, bacó i salvia: un farcit que us sorprendrà

Molt bones a tots!

Avui us porto un segon plat fàcil de fer i que funciona molt bé. La recepta base la vaig aprendre en un curs de cuina, però un dia fent-la a casa vaig decidir (gracies a una suggerència molt encertada) modificar-ne el farcit, fent-lo molt més gustós. A Catalunya tenim poc costum d'usar salvia per cuinar (el reis de les herbes són julivert, timó i romaní) i això que se'n fa a cada vora de camí. En canvi, a Itàlia és molt popular, i amb raó! Té un aroma intens i a la vegada delicat que canvia la fisonomia dels plats.

Evidentment la recepta es pot adaptar amb altres aus petites o bé fer-n'hi tot un pollastre, però la veritat es que m'agrada molt més la mesura del picantó; es fantàstic a l'hora de repartir quan tens convidats i així no hi han discussions per a qui li toca menjar-se la petxuga (paraula que no existeix en català i per a la que hauríem de fer campanya per a que la incloguin al DIEC). Que us vagi de gust!

Per a 8 persones

Temps: 2 hores

Ingredients
-4 picantons
-250 g de bacó
-200 g de carbassa sense pell
-50 g de mantega
-12 fulles de salvia fresca
-3 patates
-oli
-sal
-pebre
-conyac

Preparació
-Primer de tot eliminarem l'escorça de la carbassa i la tallarem en daus.

Gambes de la Rosa: l'entrant obligat de qualsevol festa

Hola a tots, especialment als que avui comenceu vacances! Enveja sana!

Després de fer un parell de receptes de la península itàlica, potser que parlem d'alguna cosa més nostrada, no? Tant nostrada que va més enllà de la cuina catalana: això és una especialitat de casa. Les gambes de la Rosa. És a dir, les gambes que fa ma mare :) No hi ha celebració familiar on hi faltin, però jo, particularment, les associo amb la Nit de Cap d'Any. Sembla que vegi el ritual de la meva tardo-adolescència: unes gambes i altre marisc com a entrant mentre feien el resum de les notícies de l'any, alguna cosa més contundent tot veient l'especial de TV3 i unes neules esperant el raïm. Després, trucades a la familia propera per felicitar-nos l'any i de pressa i corrents a trovar-nos al Cotton amb els amics i coneguts que només veies la nit de Cap d'Any... Juventud, divino tesoro!!

M'estic adonant que us foto sempre uns rotllos increïbles, no? Bé, molts ja em coneixeu, cadascú és com és! I sempre podeu saltar directes a la teca! :) Que us ben asseguro que val la pena! Poques maneres més fàcils i gustoses de fer unes gambes (o uns llangostins), només cal que pareu atenció, com amb tot el marisc, a no coure-les massa per a que no quedin eixarreïdes. I recordeu: de les gambes, el millor de tot, és llepar-se els dits un cop menjades :)

Per a 4 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients
-3 gambes o llagostins per persona
-julivert fresc
-2 grans d'all
-oli d'oliva
-conyac

Preparació

-Primer de tot, posar les gambes (o llagostins) en la paella on es couran, amb el julivert i l'all picats a làmies. Tapar i deixar reposar durant un mínim de 30 minuts.

Orecchiette alla Norma: benvenuti al sud

Abans que res, volia dornar-vos les gràcies a tots aquells que m'heu felicitat i animat des d'ahir a la nit. M'ha fet molta il·lusió veure com visitaveu la pàgina, molt feliç els vostres elogis i molta enveja les vostres localitzacions. Sí, sí, puc veure des de quin país us conecteu i quants cops en total. Us he vist pel Japó, Singapur, Irlanda o Aràbia Saudita! Com es nota que tothom està de vacances menys jo! Particularment destacable són les 43 visites dels USA, pel que dedueixo que algú a San Francisco es deu aborrir molt i va pitjant F5 cada 10 minuts a veure si penjo coses noves ;)

Bueno, al lio!

Abans que cap talibà purista (jo solc ser un d'ells... :P) em salti al coll, aviso ja que es tracta de la meva versió d'un dels plats més típics de Sicília. Sé perfectament que normalment es fa amb pasta llarga, que l'albergínia es fa servir a rodantxes i no a daus i que la ricotta hauria de ser seca i no la Galbani del súper, però crec que un cop proveu aquesta deliciosa recepta m'ho perdonareu. Albergínia, tomàquet, formatge, oli... Impossible ser més Mediterrani!

Imagino que us pregunteu d'on ve el nom... Doncs hi ha una llegenda que ho explica. Doneu-li la credibilitat que vulgueu, però sempre és bonic ficar-li una història curiosa darrera les coses. Que tots sabem que l'emperador Lluís MAI va posar la mà a la ferida de Guifré el Pilós per a crear la senyera i això no treu que li expliquem a qualsevol estranger que ens pregunti d'on ve la nostra bandera!

Doncs la llegenda diu que un director sicilià la va provar i la va trobar tan deliciosa que va exclamar "E' una Norma!!", comparant-la amb l'òpera de Bellini. Us proposa un joc: prepareu la recepta i després escolteu l'òpera i decidiu si el nom us sembla apropiat. Sota us deixo a Maria Callas interpretant-ne l'ària més coneguda, així ja teniu la meitat dela feina feta. I jo acabo el meu moment "Òpera en texans" i us deixo la recepta.

Per a 2 persones

Temps: 40 minuts

Ingredients

-180 g d'orecchiette (o una altra pasta curta)
-1 albergínia petita o mitja gran
-200 mL d'oli d'oliva
-200 g de tomàquet triturat
-100 g de ricotta
-1 gra d'all
-sal

Preparació

-Començar per tallar l'albergínia a daus d'un mig centímetre de cantó. 

Tiramisù: el melindro sublimat

Si pensem en postre i en Itàlia, el primer que ens ve al cap és el tiramisù. Aquest postre ha passat de ser un relatiu desconegut més enllà de les millors trattorie a un habitant habitual de la majoria de menús de restaurants de Barcelona, com el vinagre de Mòdena, el magret o el confit d'ànec. Però, al loro! -que deia aquell- que hay cosas que dicen que son tiramisù y no lo son! 

Oblideu qualsevol recepta on hagueu vist aparèixer nata o coses similars, no torneu a consultar la seva web i bloquegeu-lo al Twitter. La recepta de tiramisù que us porto farà les delícies de tothom a qui li deixeu probar. Aquí el crèdit és del meu amic Vittorio, un dels millors cuiners amateurs que conec, qui em va revelar la recepta familiar mantinguda en secret durant generacions... (bé, exagero una mica, però una mica de literatura sempre va bé!). No us decepcionarà.

Per a 6 persones

Temps: 1 hora i mitja de preparació i un mínim de 8 hores de repòs.

Ingredients

-6 ous

-500 g de mascarpone

-400 g de melindros (és important que siguin melindros secs, no d'aquells tovets tipus pa de pessic)

-120 g de sucre +un parell de cullerades pel cafè

-1 raig de marsala (o de rom si no se'n disposa, el marsala és un vi liquorós sicilià semblant al Porto)

-cafè per a quatre persones

-cacao en pols amarg

Preparació

-Fer el cafè necessari unes hores abans ( i si pot ser el dia anterior, millor). Si en lloc de la mokka useu una màquina tipus Nespresso, serien uns 6 cafès curts.

Pasta 101: com cuinar pels teus amics italians i no morir en l'intent

Ah, la pasta...!

La reina indiscutida de la cuina italiana... Res tan italià, tan versàtil, tan gustós... Adoro la pasta. En menjaria constantment. Amb verdures, bolets, carn, peix, marisc, fruits secs... A base de nata o tomata o oli... Però independentment de amb que la combineu, el primer que cal fer és cuinar-la com Déu mana (o potser seria més adequat "come Dio comanda"...). Per sort aquí estic jo per donar-vos uns quants truquets! ;)

• Primer, i gairebé el més important, és comprar-la. La Susana Griso pot dir el que vulgui per la tele, la pasta HA DE SER italiana. Si esteu molt necessitats i no hi ha res més al super, poseu-vos una pinça al nas i compreu la Gallo, però no us rebaixeu a més que això. Però on està la importància de la marca? No tant en el gust (que també) si no en la consistència. La pasta italiana, com es diu per la terra de Dante, "tiene la cottura", és a dir, que no es quedafeta una massa informe un cop bullida. No volem pas menjar papilla d'espaguetis a la carbonara, veritat? Pel que fa a les marques, us faig un petit resum del que es pot trobar:
• Barilla: La marca italiana per excel·lència. Inconfusible la capsa blau marí de la marca més fàcilment trobable en qualsevol supermercat. Pasta més que acceptable a un preu correcte (sobre 1,35€). Tot i l'immens catàleg de formats que té a Itàlia, aquí se'n troben relativament pocs. I un secret: la Barilla que es ven a Itàlia no es la mateixa que aquí... La fan especial per a exportació.
• Garofallo: A més de fer últimament anuncis per la tele, aquesta pasta es troba cada cop més als supermercats. Ofereix normalment formats diferents als de Barilla, amb una qualitat superior però també un preu una mica major. Una molt bona opció també.
• De Cecco: Això comencen a ser ja paraules majors. Una de les millors pastes italianes que podreu trobar, en tots els negocis gastronòmics italians i en molts supermercats. el preu ja sol rondar els 2€, però són ben invertits.
• Rummo: La més difícil de trobar, però personalment la millor de totes. Molt difícil de trobar en supermercats, normalment cal anar a tendes especialitzades... I s'ho solen cobrar... He arribat a veure-la a 4€!! Ara, en ocasions es pot comprar per Internet (a venteprivé, per exemple) per preus similars a la Barilla. Si us hi troveu,no ho deixeu escapar!
• Hi han altres marques que podeu trobar, com Divella, Voiello o La Molisana, totes són bones però més difícils de trobar, proveu i decidiu!

L'inici de l'aventura: arrenca "Cooking with Pesto"

Hola a tots, amics, coneguts, saludats, desconeguts i cibernautes varis!

Permeteu-em presentar-me: sóc el Roger, un lleidatà que va venir a Barcelona per convertir-se en químic i que fins passada la vintena no sabia ni fer-se un ou ferrat. Un bon dia, però, l'amor per la cuina va despertar en mi i poc a poc s'ha anat convertint en una autèntica passió. La història potser us recordi a la del Ferran Adrià, tot i que la meva acaba amb menys estrelles Michelin...  De moment ;)

Doncs com us anava dient, poc a poc vaig començar a torturar a familiars i amics amb les meves incipients dots culinàries i li vaig agafar el gust. En aquell temps vaig descobrir una aplicació, Cookboth, que permetia crear foto receptes i vaig decidir emprar-la com a receptari. Quan me'n vaig voler adonar, havia acumulat un nombre interessant de receptes, i la idea de donar-les-hi forma de blog em va començar a seduir... I així va néixer Cooking with Pesto, un projecte que em fa molta il·lusió i en el que espero m'acompanyeu. Cal un altre blog de cuina, amb els milers que hi ha pel món, i quan això dels blogs comença a estar passat de moda? Segurament no. Però a que hem vingut a la vida, a fer el que toca o el que ens ve de gust?

A Cooking with Pesto penjaré receptes de tot tipus, però veureu que la majoria s'enquadren en dues regions concretes: Catalunya i Itàlia. I es que resulta que qui m'aguanta cada dia es de la península de la bota, pel que poc o molt alguna cosa se m'havia d'empegar. Així que prepareu-vos per trobar les especialitats del pare, la mare i les abueles, però també receptes apreses d'amics, companys o de la "sogra", o bé idees tretes dels més variats llocs i a les que els hi he donat un toc personal. Espero que us ho passeu tant bé com jo!

Ah! Que perquè el nom? En Pesto és el nostre gat. Un gat molt curiós i xafarder, que sempre intenta colar-se a la cuina i a qui li agrada tant el pesto com a mi. M'encanta. Pel que moltes cuino amb pesto. Però el que sempre faig és cuinar amb el Pesto.